Così fan tutte

informació obra



Escenografia:
Paolo Fantin
Vestuari:
Carla Teti
Il·luminació:
Fabio Barettin
Producció:
Teatro La Fenice
Intèrprets:
Juliane Banse / Maite Alberola , Maite Beaumont / Gemma Coma-Alabert, Joel Prieto / David Alegret, Joan Martín-Royo / Borja Quiza, Sabina Puértolas / Anna Tobella, Pietro Spagnoli / William Berger, Juliane%20Banse%20/%20, Maite%20Beaumont%20/, Joan%20Mart%EDn-Royo%20/, Pietro%20Spagnoli%20/
Companyia:
Compagnie XY
Autor:
Compagnie XY
Sinopsi:

La qualitat de "Così fan tutte" va sobreviure a totes les seves amenaces de l’època (1790): l’austeritat amb què la va compondre Mozart per les retallades de la cort vienesa; els problemes personals del genial compositor; la mort de Josep II, que va obligar a interrompre mig any les representacions pocs dies després d’haver-se estrenat; i les acusacions d’immoralitat contra una trama d’infidelitats de les dones, englobades amb el títol provocatiu Així ho fan totes. Ara, Damiano Micheletto trasllada l’obra a un hotel de disseny, amb l’amo cínic i
solitari (Don Alfonso), la criada (Despina) i els hostes (Dorabella, Fiordiligi, Guglielmo i Ferrando): el que havien de ser unes vacances de plaer acaba sent una experiència que reparteix cicatrius per a cadascú. Entre ells es desenvolupa una aposta sobre la infidelitat que esdevé una sàtira social més enllà de la comicitat que hi ha en els embolics.

"Così fan tutte"
Opera buffa en dos actes. Llibret original de Lorenzo da Ponte inspirat en textos de Boccaccio, Shakespeare i Cervantes. Música de Wolfgang Amadeus Mozart. Estrenada el 26 de gener de 1790 al Burgtheater de Viena. Estrenada a Barcelona al Teatre de la Santa Creu el 4 de novembre de 1798. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 4 de gener de 1930. Darrera representació al Liceu el 30 de gener de 2004.

Crítica: Così fan tutte

22/05/2015

Un equilibrat muntage de l'opera de Mozart

per César López Rosell

Estimulant i lúdic Così fan tutte . La producció de La Fenice de la tercera obra de la trilogia Mozart-Da Ponte va merèixer  l’aplaudiment sense ostentació del Liceu tant per la seva bona factura escènica com pel tractament musical. Un equilibrat repartiment dóna vol a un espectacle que respon a la perfecció a la seva concepció de dramma giocoso . 

 Ja és sabut que en les modernes versions de les òperes la mirada del creador té cada vegada més importància. Aquesta obra de Mozart es presta a més a oferir diferents lectures escèniques, però sempre partint del refinament i delicadesa de la genial partitura musical. Damiano Michieletto executa un exquisit treball de direcció d’actors/cantants i entrellaça amb precisió uns personatges moguts com si fossin titelles per un Don Alfonso de llibre (gran Pietro Spagnoli, especialment encertat en els recitatius), a qui dibuixa com un vell odiós i manipulador Don Juan. Ell és qui orquestra la misògina intriga en el marc d’un luxós hotel amb espais molt ben dissenyats ubicats en una estructura giratòria. 

 L’amor, el plaer i l’a-margura van de la mà, ve a dir. I assegura que, amb el seu destructiu joc de disfresses, demostrarà als homes enamorats la infidelitat de les seves parelles. Per als seus propòsits compta amb Despina, aquí cambrera de l'hotel, encarnada per una una desinhibida Sabina Puértolas, que va brodar el seu rol amb una astuta i sensual comicitat i una bona línia de cant. 

 La diva alemanya Juliane Banse va brillar com a Fiordiligi, malgrat que les seves qualitats llueixen més en el lied . La seva musicalitat es va fer patent, sobretot, a l’ària Per pietà . Estupenda Maite Beaumont com a Dorabella. Va ser magnífic el seu duo del segon acte amb un esplèndid Juan Martín-Royo (Guglielmo) a qui aquest paper mozartià li va com l’anell al dit. 

Joel Prieto (Ferrando) va exhibir un preciós color de veu i unes indubtables qualitats actorals. L’orquestra, ben dirigida per Josep Pons, va anar de menys a més, però va tenir una actuació equilibrada superant la dificultat d’una complexa partitura i acoblant-se amb les veus. El cor va complir dins el seu limitat paper en l’obra.