Cove. Última vèrtebra

informació obra


Sinopsi:

Cove és un espectacle de dansa sobre la construcció artesanal d’un cove tradicional català, amb cul de queixal i vora cargolada. Una acció transgressora i gairebé exòtica per qüestionar el temps i el ritme de la societat contemporània, i alhora una forma de reivindicar els valors i els coneixements tradicionals com a eines de transformació social.

Una proposta escènica en procés de creació que integra moviment i artesania, cant, art sonor i art visual digital, per realçar el moviment de les mans i el cos d’un cisteller i també dels materials i les eines que utilitza. Una peça captivadora, arriscada i transcendent que proposa una nova mirada cap a la dansa contemporània.

Última vèrtebra és una plataforma creada el 2019 pels artistes Anna Garreta i Quim Vilagran, per la recerca, la creació i la promoció de l’art i la cultura. El moviment i el cos són alguns dels eixos vertebradors de les seves activitats. Última vèrtebra relaciona propostes artístiques amb el coneixement, el territori i la creació escènica, mitjançant projectes que articulen aquests elements i faciliten processos per activar, conscienciar i transformar. Un segell artístic multidisciplinari que crea, dissenya i dinamitza instal·lacions escèniques, espectacles, exposicions, projectes de desenvolupament cultural comunitari i cultura popular, projectes de recerca artística i documental, i un festival de dansa (15m2 Festival Internacional de Microdansa Itinerant).

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Cove. Última vèrtebra

19/04/2024

Poètica austera del cistell

per Jordi Bordes

L'ofici de tancar un cistell fet amb canyes i vímet té aire de catàrtic. Si al costat de l'artesà s'hi inclou un espai sonor que també entrelliga les veus (com qui intercala les canyes entre trama i ordit des de la cadira de vímet d'operacions) i té un arbre penjat al costat, cobra la forma d'art (potser no d'espectacle, però sí d'una forma poètica que concentra la mirada en les mans hàbils i fortes en un espai concret que acull).

Si Quim Giron feia verticals dalt d'una massa a Fang o el Sismògraf l'any passat va convocar un artista que amuntegava pedres en uns equilibris impossibles (Nick Steur a Freeze), ara semba lògic que aquesta edició s'obri construint un cistell de vímet. La mitja hora de durada per a completar el cistell està cronometrada. En canvi, sembla que la música hagi quedat curta. O no, perquè el silenci final completa aquesta catarsi que observen un centenar de persones, absorts. Com qui està de visita al Poble Espanyol i decideix aturar-se a veure com bufen el vidre. A ningú se li acut treure el mòbil o dir que està ensopit. Tota la canalla s'embadaleix pensant, potser, que aquesta habilitat serviria per fer cabanes o eines de joguina al camp.

Peter Brook (Tempest project) va portar l'art africà a l'escenari. Amb els seus instruments, els seus ritmes convocaven al gaudi de l'observació. Com a turistes que aplaudeixen quan els suecs treuen un esclop d'un bloc de fusta, ara el públic queda atrapat en com les canyes tallades s'entrellacen i construeixen una peça que, durant segles ha servit al camp. El desconeixement ens fa curiosos. La pèrdua dels oficis de les nostres arrels ens fa dependents de l'univers del plàstic. La primera tecnologia és la que fan les mans.