Sí, ¿què és el pitjor de ser adolescent? Amb aquesta pregunta, la Companyia Mea Culpa va fer un sondeig entre un centenar de joves i va descobrir que a la gran majoria els preocupava la seva salut mental. Això, afegit a certes estadístiques oficials que constaten que un de cada set adolescents té problemes de salut mental; que cada any uns 46.000 adolescents se suïciden a tot el món segons dades d'Unicef, i que, després de la plaga del coronavirus, havien augmentat les consultes per salut mental en un 47% més d'urgències, va impulsar la troupe de Mea Culpa a crear un espectacle que s'acostés a aquesta realitat amb la intenció també d'adreçar-se a espectadors joves.
El resultat és «Cr#sh (Tothom pot caure)», un espectacle de suada atlètica que, en la seva arrencada, en recorda un altre que precisament es va poder veure al mateix escenari de La Villarroel fa més de deu anys, «La marató de Nova York», d'Edoardo Erba, dirigit per l'actual director del Teatre Lliure —almenys fins al gener del 2024— Juan Carlos Martel Bayod, amb els actors Joan Negrié i Albert Triola.
I el recorda perquè hi ha un primer tret de sortida que protagonitza a trepig de vamba Carla Vilaró, en una metàfora de la pressió pel recorregut per aspirar a ser una tenista d'elit i per ser la número u en tots els àmbits, des dels estudis a la vida personal. Una pressió com aquesta no té res a veure amb la que sent en Gerard, però la seva intensitat s'assembla. Avesat a tancar cites a través d'una de les aplicacions existents, en Gerard transcorre de l'eufòria a la frustració. I la pressió de l'Alba, també diferent a les altres dues, la té encasellada en l'obsessió d'encaixar la seva personalitat en la globalitat mediàtica del món.
Amb aquest perfil, la dramatúrgia pren cos i allò que podria haver estat un seguit d'esquetxos sense lligam agafa una unitat de contingut que en cap moment pretén que sigui vista només com una teràpia que contra les seqüeles mentals de la pandèmia —i també contra les expectatives trencades de la societat— ha deixat en un sector considerable de l'adolescència actual sinó com un crit de la lucidesa, l'humor i l'energia de lluita juvenil contra el fantasma de les pressions i les angoixes.
Malgrat el rerefons de «Cr#sh (Tothom pot caure)», l'obra té moments de tendresa i moments hilarants, des del relat que en Gerard fa del seu contacte de cites, fins a la relació de la Carla amb els pares, la imatge falsa de l'Alba en un xou televisiu o el consultori telefònic del Telèfon de l'Esperança, d'aires de La Cubana. I tot amb una varietat de caracteritzacions que multipliquen els tres intèrprets per una dotzena.
¿Què és el pitjor de ser adolescent?, deia al principi. Doncs, que un espectacle de teatre per a joves sigui moralista i alliçonador, un risc en el qual no cauen ni els tres intèrprets ni el dramaturg i director de la Companyia Mea Culpa que, a pesar que no els fa res que el seu espectacle arribi a una franja adolescent, aconsegueixen també que els adults s'hi sentin estretament identificats. Mea Culpa ha fet un espectacle sense etiquetes discriminatòries i per a tots els públics perquè les pressions adolescents són també, en molts casos, les mateixes pressions que assetgen els adults. (...)
