Cratera. CircoLando

Nous formats | Dansa | Circ

informació obra


Sinopsi:

Cratera és un projecte d'arts escèniques dedicat als paisatges volcànics, a la seva dimensió tel·lúrica i a la seva proximitat amb el pols i la respiració de la Terra.

L'imaginari associat als volcans és immens i poèticament molt fort, i amb aquesta peça es vol evocar, es vol indagar, es vol conèixer de prop tot aquest imaginari. Cratera és una proposta interdisciplinària, una superposició de dansa, teatre, so i imatge, que cerca experiències intenses de connexió amb la terra, experiències que reclamin altres formes de llenguatge i de lucidesa. Una peça que aspira a propiciar una reinterpretació de Gaia, a percebre el materials orgànics i els minerals com a forces vives que treballen al voltant i dins nostre.

 

André Braga i Cláudia Figueiredo són els directors artístics de CiRcoLando – Central Elétrica, un centre de creació i residència amb seu a Porto. La seva activitat es desenvolupa sobretot en l'àmbit dels encreuament disciplinaris, dedicant una atenció especial a les arts escèniques. Aquest duet d'artistes es caracteritza pel fet de treballar a l'espai fronterer i construir un llenguatge únic basat en la transdisciplinarietat. Aposten pel diàleg entre la dansa i el teatre, amb presència d'altres àmbits de la creació: poesia, arts plàstiques, música i vídeo. Arxiu corporal, memòria, eco-pensament, geopoètica, paisatge, post-colonització o mirades del sud són alguns dels temes que els estan ocupant darrerament.

 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Cratera. CircoLando

21/04/2024

Perduts en el magma

per Jordi Bordes

Un espectacle com Cratera té tot el sentit que estigui programat al Sismògraf, que s'ha centrat en la Natura insòlita de la Garrotxa, terra de volcans. La companyia portuguesa CiRcoLando construeix una espessa coreografia d'accions i paraules per repensar la cosmovisió humana amb relació a la planetària. Posaven en context una illa que, periòdicament pateix les erupcions del seu volcà i com havien après a conviure-hi els seus habitants, apartats de tot.

A Cratera s'alterna la veu dels habitants de la illa amb un teatre físic, de moviments, livecinema i un escenari en contínua transformació. Els habitants sabien que perdien la collita cada cop que hi havia un nou esclat, però també que les posteriors plantacions serien més abundoses perquè el terra havia quedat fertilitzat. Simplement, esperaven que es calmés per repoblar la zona i reconstruir allò que havia estat engolit per la lava.

La peça, malgrat l'espectacularitat de l'inefable, no transmetia la força de la Natura. Des de la platea, es copsava una actuació benintencionada, però sense produir-se la catarsi (que convindria en aquesta obra de revelació). Segurament, un format més immersiu amb el públic hauria respost millor a l'experiència vital. Però, és clar, en aquest cas, la producció s'hauria reduït molt en l'aforament. La lentitud i repetició (tot i donar-li una voluntat poètica, de respirar com a quotidià un fet de la natura extraordinari) aclaparava un públic que, majoritàriament declarava haver-se quedat aclaparat en un magma de bones idees sense una circulació efectiva. Humanhood havia presentat una peça quasi tribal, també molt vinculada a la respiració de la Natura al Sismògraf del 2019: Torus. Un joc de llum que expandia el núvol cal a platea i una intensitat en el moviment atrapava el públic en aquell ritual quasi xamànic.