Amb l’excepció d’aquell altre que comet el protagonista de la novel·la d’Albert Camus “L’estranger”, potser no hi hagi a la història de la literatura crim tan absurd com el seu; com aquest que comet el jove Ròdia Raskòlnikov a les pàgines de “Crim i càstig”. Tot i que l’absurd d’aquest estudiant que no estudia, no tingui res a veure amb el del personatge de Camus. Ell, Ròdia, avançant-se uns pocs anys a allò que va acabar de perfilar Nietzsche a “Així parlà Zaratustra”, ha arribat a creure’s per un moment que posseeix una superioritat moral capaç de justificar per complert la seva acció. Quina mena de penediment pot existir, quan saps que el teu crim haurà servit per lliurar el món d’un d’aquests paràsits humans, l’existència dels quals es basa exclusivament en explotar la misèria dels altres? Quina culpa pot generar – per centrar-nos en el seu cas- matar una vella usurera que exerceix la seva usura sense cap mena d’escrúpols? Anant-nos cap a la les reflexions que es fa el mateix Pau Carrió a l’hora de presentar l’espectacle que ha creat a partir de la monumental i excepcional novel·la de Dostoievski, cal considerar que només l’Estat es pot permetre allò que els poders que l’integren consideren com a un ús lícit de la violència? I anant cap allò altre que diu el mateix Ròdia en boca de Pol López, com pot ser que llançar bombes damunt la població civil durant un setge pugui ser considerat com una forma de matar més respectable, només pel fet que ve avalada pel poder que està bombardejant en nom de la legalitat que ell mateix ha establert? Unes paraules que, poques hores després de l’estrena d’aquest espectable, adquirien de nou una dolorosa actualitat: tot just va ser anar-se’n a dormir després d’aquesta estrena i encara amb aquestes paraules al cap, i aixecar-se amb la noticia de l’atac bèl·lic rus a Ucraïna .
Tornant a Nietzsche. El muntatge de Carrió, s’inicia amb una interpretació coral del cèlebre malson que Raskòlnikov té abans de cometre el seu crim ; el malson en què l’estudiant es veu a ell mateix com un nen que , agafat de la mà del pare, contempla l’horrible escena en la qual una colla de borratxos muntats en una carreta apallissa amb ganes el pobre vell cavall que els ha d’arrossegar, fins a causar-li la mort. Més de dues dècades després de la publicació del llibre de Dostoievski, Nietzsche anava caminant pels carrers de Trieste, quan es va trobar de cop amb la desoladora imatge d’un cotxer que assotava brutalment el seu cavall. El filòsof, trencat pel salvatgisme del que estava contemplant, es va abraçar a l’animal, i va començar a plorar. I aquest plor , va ser una mica el tret de sortida de l’ensorrament psíquic en el qual s’estava endinsant un Nietzsche que moriria una dècada després ,ja del tot posseït per la demència.
Quelcom que ens porta una mica també de tornada cap a l’absurd del crim d’aquest estudiant, capaç com Nietzsche de sentir una infinita compassió pel patiment de l’animal, i alhora de creure’s immune a la culpa, quan del que es tracta és d’acabar amb la vida d’un esser humà infame. Ben aviat, Ròdia s’haurà d’acabar enfrontant al fet que tampoc ell se n’escapa de la culpabilitat, per molt que hagi volgut creure’s el miratge del superhome capaç de crear les seves pròpies normes i codis morals i ètics... després d’haver-se sentit humiliat , ferit i ofès per la injustícia avalada per les normes i els codis vigents. Ròdia no arriba mai a embogir com ho acabaria fent el profeta del superhome. Però tant abans del seu crim (quan aquest s’està ja gestant al seu cap) com després d’ell, entra sovint en un ben desorientat estat delirant , dins del qual, ell mateix se n’encarrega també sovint de deixar al seu pas evidències aclaparadores del crim comès; ben bé com si de forma latent, estès ja demanant l’hora del càstig, mentre renega d’ell. I també, com si l’evidència de l’absurd li resultés ja insuportablement aclaparadora. El crim , s’ha acabat convertint en un doble crim que ha tingut com a segona víctima algú altre totalment innocent. I del crim comés de forma ben matussera, no en podrà restar tampoc cap benefici capaç d’ajudar-lo a sortir i a treure els seus essers més propers de la misèria: al cap i a la fi, aquest no ha estat mai l’autèntic objectiu de l’acció.
El cas és que Carrió sembla haver volgut visualitzar el deliri i l’intent de desafiament als codis morals vigents que queden en evidència quan es comet allò que l’assassí justifica com un crim just, tot trastocant l’aparença amb la qual se’ns presenta habitualment el Lliure; tot capgirant aquest fantàstic espai ple de possibilitats no del tot explorades que és el Lliure dissenyat per Fabià Puigserver. Carrió converteix allò que se’ns acostuma a presentar com a boca escènica en el lloc on seurà el públic, deixant que el lloc en el qual estem acostumats a trobar-nos les grades ocupades pels espectadors es transformi en un escenari impactantment buit. Puigserver , tot inspirant-se una mica en l’escenografia creada pel seu muntatge de “Les noces de Figaro”. va voler donar-li a aquest espai certa imatge de gran àgora pública. I aquesta àgora esdevé aquí una mica l’irreal imatge de l’irreal Sant Petersburg per la qual es mou Raskólnikov, potser buscant una pedra per amagar-hi a sota el seu botí impossible. El cert és que el trastocament proposat per Carrió, presenta d’entrada alguna dificultat logística diria que no completament resolta: entre les molt planes grades del primer sector i les força més empinades del segon sector, hi ha un ampli espai buit que pot crear una sensació d’excessiva distància entre els espectadors de la segona secció. En qualsevol cas, el director sí ens permet gaudir de la potència i la bellesa que ofereix aquest espai buit...quan no cau en la temptació d’omplir-lo amb elements que resulten una mica superflus. Superflua i una mica molesta, resulta en aquest sentit la gran lluna vermella que –no ho vaig poder evitar ni intentant-ho- a mi em va estar recordant tota l’estona aquella mena de llunes que ens vam acostumar a veure als espectacles de Comediants, cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics inclosa. I certament, costa imaginar una simbiosis entre l’univers de Comediants i el de Dostoievski. Però mentre la lluna només té una presència episòdica, la gran bombolla de plàstic baixada del sostre que s’infla i es desinfla , acaba convertint-se en la gran protagonista escenogràfica de l’espectacle, sense reunir suficients mèrits per a merèixer-ho. Es diria que Carrió i l’escenògraf Sebastià Brosa, han intentat també en aquest sentit fer-li una mena d’homenatge indirecte a aquell Puigserver capaç de crear genialitats escenogràfiques tan sorprenents com aquella mítica lona elàstica pentagonal de “Yerma”, metàfora alhora d’una vagina marcada per l’esterilitat, i d’una repressora pell de brau peninsular. Però en aquest cas, la bombolla no acaba de complir mai del tot cap funció metafòrica , i per moments es converteix en un destorb accessori.
Carrió, per contra, controla de forma notable tant el ritme de la seva proposta (aquestes quatre hores llargues que mai no es fan feixugues) , com l’equilibri que exigeix transmetre el pòsit reflexiu de l’obra sense perdre mai el seu fil narratiu. Quelcom que fa recolzant-se tota l’estona en la presència permanent a l’escenari d’un Pol López que es fica sota la pell de Ròdia fent tota una exhibició dels seus ben coneguts recursos interpretatius. Quelcom que cal assumir amb tots els seus ets i tots els seus uts Pol s’ha convertit d’alguna manera en un d’aquells actors dotats d’un estil interpretatiu tan característicament seu, que gairebé cap personatge dels que interpreta pot fugir d’aquesta marca de fàbrica de la casa. La seva gestualitat, la seva mirada entre burleta i abismal , i especialment aquesta dicció tan seva que deixa sovint frases mig trencades de per mig amb característics canvis d’entonació farcits sovint de tocs d’ironia, li pertanyen per complert. De vegades ( cas del seu excel·lent treball a “Classe”), en Pol rebaixa una mica la intensitat d’aquests trets, per posar-se més al servei de personatges que no precisen de tant èmfasi. Però en el cas d’algú com ara en Raskólnikov, l’exercici de possessió total resultava inevitable. I López el resolt de forma ben notable. Tot i que , com li passa al mateix espectacle, mai arribi a brillar tant com quan manté els duels verbals amb la seva nèmesi, aquesta esplèndida Míriam Iscla decidida a utilitzar totes les estratègies possibles per tal que l’estudiant reconegui el seu crim, i assumeixi el seu càstig. Carrió no se’n surt tan bé, amb alguns altres membres del repartiment, potser perquè la dramatúrgia no acaba d’afinar tampoc pel que fa als seus erràtics personatges : penso especialment en la Sònia de Maria Rodríguez i el Marmelàdov i el Svidrigàilov d’Òscar Rabadán. Però amb l’ajut musical de Joan Soléz i la il·luminació d’un Raimon Rius que posa el focus en el potencial ocult amagat que corre per aquest espai, ofereix una a estones imperfecte però sovint força notable aproximació a l’obra de Dostoievski. I compaginant el buit amb la grandiositat , visualitza amb encert als dilemes que planteja l’autor al voltant de la condició humana, del seu ús de la violència, i de la seva forma d’encarar-se als límits lícits o il·lícits imposats pel poder, sense oblidar-se mai d’aquell punt de gran espectacle que precisa una proposta com aquesta.
