Crimen y telón

Teatre

informació obra


Autoria:
Álvar Tato
Intèrprets:
Juan Cañas, Fran García, Miguel Magdalena, Daniel Rovalher, Jacinto Bobo, Paula Fernandez Mbarak
Escenografia:
Tatiana de Sarabia
Vestuari:
Tatiana de Sarabia
Il·luminació:
Miguel A. Camacho
Producció:
Ron Lalá
Direcció:
Guillermo Cacace
Sinopsi:

La companyia de teatre, humor i música Ron Lalá presenta el seu nou espectacle, portant el seu llenguatge escènic a un nou desafiament. D’una banda, una paròdia de la precària situació actual de les arts i la cultura al nostre país (i al món). De l’altra, un homenatge al teatre (i altres arts escèniques) en les seves diverses èpoques, nacions i estils, a través de les diverses escenes que, a manera de trencaclosques, van configurant el gran enigma. Tot això embolicat en l’aroma del gènere negre més crepuscular i poètic, amb referències a la literatura de Poe, Conan Doyle, Chesterton, Hammett, Chandler, Christie, Highsmith … i el gran cinema del gènere.

Crítica: Crimen y telón

03/05/2019

Una peça que no roda prou... i la culpa no és de la regidora

per Jordi Bordes

Ron Lalá va entusiasmar amb el seu Siglo de oro siglo de ahora, estirant els clàssics de la literatura espanyola i britànica fins al segle XXI. Aquest nou intent, Crimen y telón,  mira d'incorporar-hi la metateatralitat (el teatre ha mort, qui l'ha assassinat?), els forats en el temps (s'investiga un fet que es produirà en un futur en què l'Art és perseguit per subversiu, una mena de Fahreneit 451) i, sobretot, una imatge de novel·la gràfica negra. La comèdia és el punt de trobada, per transformar personatges i fer-los viure un drama que diverteix des de la platea. 

Cal descobrir com s'ha produït un crim i, en realitat, s'acaben coneixent quin passat tenen els investigadors. Aquest és un joc amb gotes de sorpresa (com allò de les reclamacions sindicals del tècnics de llum, de so i de la regidora) però que es perd amb una trama que, a més, és prou intranscendent.  Aquest laberint d'escenes , això sí, distreu i entreté una audiència que no li fa mandra posar-se a cantar com a colofó del muntatge. Aconseguir-ho no és fàcil; s'ha d'admetre. Si el teatre de judicis s'ha demostrat que té un gran seguiment, també les adaptacions d'Agatha Christie. 

Ara, els de Ron Lalá tenen la frescura 

d'inventar-se una escena futura, 

representant un suïcidi de la cultura

amb una música rock que no s'atura