Capvespre màgic a Montjuïc de la mà de tres creadors bregats en el teatre d'objectes, no debades van excel·lir fa anys en aquell festival de teatre visual que organitzava l'Institut del Teatre. La cita del fascinant recorregut escènic és a les portes inferiors del nou Jardí Botànic, davant l'Estadi Olímpic, i els artistes et reben en persona per conduir l'acte que esdevindrà, alhora, un viatge poètic, paisatgístic, naturalista i de memòria històrica. Un itinerari carregat d'emocions guiat principalment per la veu de Shaday Larios, artista mexicana que vaig conèixer com a avantatjada alumna del doctorat d'Arts Escèniques, autora d'una tesi doctoral sobre l'objecte quotidià en Tadeusz Kantor, especialitzada en escoltar i en fer parlar objectes trobats, quotidians, oblidats, arraconats, portadors d'intenses històries viscudes, i conferir-los qualitat poètica sobre l'escenari. Ella ens condueix per les varietats vegetals allí reunides pròpies de l'anomenat clima mediterrani que es troba als cinc continents, perquè inclou Califòrnia, Sudàfrica, parts d'Austràlia i l'Euroàsia que s'aboca al Mare Nostrum. A mesura que anem pujant la muntanya, vora els rètols explicatius de la varietat vegetal, van trient l'ullet fotografies en blanc i negre d'un passat no tan remot, quan la industriosa Barcelona convocà treballadors d'arreu que de la nit al dia van bastir-se els seus habitacles en aquell indret que ara trepitgem poblat de palmeres barbudes, àloes d'elevat tronc, ficus d'arrels aèries o cards gegantins... i el pi de Can Valero, l'únic arbre que ja existia quan el barri de barraques de la cara nord de Montjuïc va construir-se vora un abocador d'escombreries. En el recorregut, Xavier Bobés i Jomi Oligor esgranen altres contalles sobre aquell espai que havia estat un barri formiguejant amb uns quants milers d'habitants. De tant en tant ens fan escoltar el vívid testimoni dels que hi van viure, dels que hi van nàixer i triscar amb penúries però també amb una pròdiga llibertat natural, que van conformar una comunitat solidària en el treball, en la supervivència quotidiana i en la festa. Van aconseguir muntar una escola, una església, una publicació periòdica ("La voz de la montaña"), fins i tot feien una representació de la Passió, i altres iniciatives d'una potència que perviu en la memòria, perquè d'aquella "arqueologia innoble" com la qualificava Vázquez Montalban, no n'ha quedat res. Però existeix una associació del barri desaparegut que segueix en actiu i que a l'octubre commemorarà els 50 anys de la fi de Can Valero. Al cim de l'itinerari, al Museu de Ciències Naturals, culmina la "creació híbrida" amb Barcelona als peus i el Tibidabo tancant el decorat en un crepuscle ratllat pels llamps. Paratge incomparable per una lliçó magistral de recuperació de les memòries soterrades a través dels objectes absents, dels espais transfigurats, dels testimonis viscuts i, de vegades, sedimentats en llibres com el de Miquel Cartisano, que va créixer a Can Valero Petit, envoltat d'unes misèries que avui han fructificat en un ric mosaic vegetal. Però l'espectacle també és exploració dels fons del Museu, on els artistes han desempolsat baüls viatjats com el de Joan Soler i Pla, un metge republicà que exiliat a Colòmbia es va dedicar a inventariar la flora d'aquell país, va ser catedràtic de Botànica a la Universidad Atlántica de Barranquilla i va llegar els seus papers a la seva ciutat natal. "Totes les coses tenen el seu misteri", diuen els detectius d'objectes evocant Lorca, i en la culminació de l'acte s'exposen els indicis rescatats i comparteixen amb l'audiència les troballes. Una joia irrepetible.
