Danser casa

informació obra



Sinopsi:

La Mercè 2024 recupera Danser Casa, un projecte creat el 2018 a la ciutat convidada d’enguany, Casablanca. Després de vint anys, tornen a unir-se els coreògrafs marroquins Kader Attou i Mourad Merzouki amb un objectiu comú: donar a conèixer el talent dels ballarins del seu país.

Amb una banda sonora captivadora i vuit ballarins en escena, aquesta peça barreja estils de dansa urbana com el popping, el locking, el parkour o el new style house amb altres disciplines com l’acrobàcia o la dansa contemporània.

A través del moviment, l’obra reflecteix les contradiccions i complexitats humanes. L’energia flueix amb força, impulsada per una passió vital contagiosa i aclaparadora que es transmet al públic i desencadena una emoció intensa.

Crítica: Danser casa

22/09/2024

Àmplia pàtina de colors urbans

per Jordi Bordes

Tensió, energia, espectacularitat i coreografies de notable fisicitat. L'Aparté Théâtre de Casablanca ensenya que la dansa acrobàtica urbana i, per moments, circense té un bressol fèrtil a la ciutat marroquina. L'espectacle ja es va poder veure el 2018, quan aquesta capital va ser la ciutat convidada a la Mercè.

Amb una dramatúrgia amb cops de sorpresa al vestuari va desplegant la connexió des d'uns moviments de robots primaris (sense moviment als braços ni a les mans) a una contorsió a base de salts mortals, equilibris i una forta base de hip-hop. No hi arriben a haver les típiques batalles de veure qui executa millor un pas o una figura, sinó que sovint les realitzen junts, coreogràficament. En tot cas, sí que, puntualment, els intèrprets topen com reptant-se amb el risc d'arribar a les mans. Un simulacre, un recurs més aviat ximple que pretén tensar l'extenuant exercici de moviment.

És una partitura física complexa en què puntualment troba alguna repetició, com qui rellegeix la pàgina després de perdre el punt per haver-se distret amb el vol d'una papallona. De la música més freda, es va aportant música d'arrel, amb ressò de tambors. També el vestuari fuig de les camises negres a uns acolorits vermells i camises de seda. La coreografia evoluciona sense la necessitat d'una trama o personatges. Es basteix a partir de la connexió dels ballarins, que arrenquen inexpressius i que acaben somrient-e entre ells i traslladant al públic el seu gaudi pel ball, la comunió dels individus en una acció que agafa volada.