D'ara a demà

informació obra



Companyia:
In-fusió Teatre
Autoria:
Manuel de Pedrolo
Dramatúrgia:
Teresa Canas
Direcció:
Teresa Canas
Intèrprets:
Marta Oliva, Núria Puigdomènech, Ricard Mariné, Pep Miramunt, Agustí Suñé, Josep Sala, Francesc Fonolleda
Interpretació musical:
Luís Nogueria
Escenografia:
Santi Salido
Il·luminació:
Bernat Llunell
So:
Bernat Llunell
Vestuari:
Núria Puigdomènech
Producció:
In-fusió Teatre
Sinopsi:

L’obra presenta una protagonista, Lida, que a l'adolescència queda embarassada. Lida vol avortar i topa amb les lleis, la moral i les convencions socials que no li permeten decidir sobre la seva persona: el seu pare (polític) i el seu oncle (capellà). A Lida li fan tenir el fill; quan és gran és enviat a la guerra i mor. La jove de Lida, Trina, li confessa que està prenyada del seu fill; la reacció de Lida, tot i que les seves conviccions no han canviat amb els anys, no és la mateixa de quan era jove.

Crítica: D'ara a demà

23/03/2014

Interessant reflexió sobre l'avortament amb una posada en escena desigual

per Jordi Bordes

Teresa Canas ha fet bona memòria i ha tret de l'estanteria empolsegada una obra de teatre de Manuel de Pedrolo del 1982. Pedrolo la va escriure poc abans que s'aprovés la llei de l'avortament del 1985, que situava l'estat espanyol entre els moderns que entenien un supòsit de terminis per protegir la llibertat de la dona. Ara que es torna a plantejar una regressió en la llei de l'avortament, ressona el text com a molt actual. 

És molt atractiva la defensa que fa Lida (la noia que ha quedat embarassada accidentalment) del seu dret a l'avortament i a la maternitat quan ella estigui preparada davant del seu pare (un polític de dretes) i el comissari de policia. Però el valor és doble quan aquesta mateixa Lida, vint anys més tard, reconeix la satisfacció d'haver tingut el seu fill, que se l'estima i que ha estat motiu clau de la resta de la seva vida. Proposa que la xicota del seu fill es replantegi l'avortament perquè possiblement ell sí que voldria ser pare (no en té notícia) però li respetca la decisió de dona de donar via lliure a l'embrió, o no. El final és tràgic perquè, finalment, el fill morirà en una guerra que defensen tant l'Església com el Poder. La mateixa Església i Poder que li reivindicaven la defensa aferissada a la vida per davant de la llibertat de la dona. Aquests personatges , ja en el text de Pedrolo, no tenen gaire defensa, tot i que se'ls pugui tenyir d'una certa bona intenció.

Punt a part és la manera en què es presenta el text. Moltes escenes es representen amb textos i faristols (com si fos una lectura dramatizada) que li resta potència. L'espai escènic és massa buit. Les cadires, dle fons quasi sempre són buides. No aporten res. Es completa amb unes dispositives d'espais que són totalment sobreres. Pel que fa a la lectura de les acotacions, tampoc aporten gaire. Sí que dóna to la música, interpretada en directe.  

Tampoc sembla encertat disposar els actors al finals de l'escena asseguts en una cadira perquè sí que van a caixes els que tenen més escena. Si són a escena, com a mínim han de saber donar focus i seguir fil per randa la discussió, com a actors còmplices amb els membres de la companyia. També és poc creïble la interpretació molt superficial d'alguns personatges. Sí que hi ha textura en les dues Lida (la jove i la gran i també en  Trina, la jove). Sembla que la producció hagi arribat a mitges. Si és així, hi ha temps per a fer moltes millores. Veient el resultat potser es podria optar per concentrar la discussió en els dos moments claus i amb les dues Lides i la música que donés volum a les reflexions. és un text molt racional però, passat pel tamís vital de la Lida adulta guanya ànima. Això el salva.