Amb ceba o sense ceba? Vet aquí el dilema. Que es quedi el príncep Hamlet amb el seu cèlebre dubte existencial sense resoldre: allò no és res, si ho comparem amb la dramàtica disjuntiva que es planteja qui cuina , a l’hora de condimentar la truita de patata i tenir que triar entre incloure o no incloure el deliciós bulb que no és del gust de tothom. Si la truita te la cuines per a tu solet, rai. Però si penses introduir-la en un àpat amb amistats que presenten discrepàncies al voltant del tema, la cosa ja es complica molt. No vull ni imaginar-me els mals de cap que li deu causar a Albert Boronat l’elecció, cada cop que es fica a la cuina per tal de preparar la truita de patata col·lectiva amb la que culmina el notable piscolabis que ofereix si visites “Una casa en la montaña”.I el fet que dos espectacles vistos la mateixa setmana incloguin d’una o altra manera l’esmentada truita al seu menú, ja és ben significatiu del protagonisme que li donem a tan apreciada delícia gastronòmica.
El cas és que Las Huecas, després d’haver-se presentat en societat tot fent-nos visitar cementiris , tanatoris i funeràries per tal de valorar com funciona el negoci de la mort amb “Aquelles que no han de morir”, han decidit posar-se una mica menys intenses a la seva segona proposta escènica. I han optat per dedicar-la a l’amistat en general, i a la seva amistat en particular. Vulguis o no vulguis, i encara que et moguis per cercles escènics diguem que més o menys radicals i no especialment “mainstream”, la fama és la fama. I quan et toca de prop, la fama et pot deixar ben tocada; tant a tu, com a la resta de persones amigues de l’anima amb les quals comparteixes un mateix projecte artístic. Només cal veure de quina forma la fama ha afectat un munt de bandes musicals més o menys mítiques formades per persones que portaven molt de temps sent amigues entre elles i compartint els mateixos gustos i somnis de futur , però que no van poder resistir la pressió del que els hi va caure damunt. Potser per això mateix, Las Huecas comencen i acaben el seu muntatge com si ens trobéssim en un concert rock d’aquells que quan surt a l’escenari la veu cantant del grup , expressa el seu entusiasme per estar cantant justament aquí... encara que li acabin de dir pel “pinganillo” la ciutat on canta ,perquè no tenia ni idea d’on es trobava: aquest és també el preu de la fama. Evidentment, Las Huecas no es mouen encara al nivell de Coldplay. Però deu n’hi do, la celebritat que han adquirit gràcies a tot allò dels cementiris: mira tu per on , elles també han fet una mica de negoci gràcies a la mort. I s’ho tenen ben merescut , perquè els hi va sortir una proposta letalment rodona, imaginativa, contundent, molt ben estructurada tant pel que fa a allò que volia transmetre, com pel que fa a la forma com ho transmetia.
Però a hores d’ara, us deveu estar preguntant encara què té a veure tot això amb la truita encebada o no a la qual li hem dedicat tanta atenció. Doncs resulta que , per tal de donar-li voltes a l’amistat, Las Huecas s’han clonat . I se’ns han presentat desdoblades amb la finalitat de realitzar un exercici metateatral d’aquells que causen furor als tallers de l’Institut del Teatre, o de qualsevol altra centre dedicat a la formació teatral. Ara, tenim quatre Huecas que, amb l’autoritat que dona el prestigi recentment adquirit, dirigeixen aquest taller en el qual quatre altres Huecas escenifiquen una reunió d’amigues que s’acaben de menjar ( ja us ho podeu imaginar) una truita de patates sembla ser que deliciosa. A la reunió entre amigues, la truita és evidentment només el punt de partida, l’excusa culinària que ha donat lloc a una trobada al llarg de la qual , molt possiblement, surtin a la llum conflictes no resolts o recentment plantejats entre aquest grup d’amigues. I d’algun d’aquests conflictes, ens arriben algunes pistes. Però com us deia abans, després d’allò de la mort, Las Huecas prefereixen no fer-se mala sang. I ho deixen tot bàsicament concentrat en els comentaris al voltant de la truita, i en els apunts que apunten amb humor cap a la conflictivitat situada més enllà de la truita. Del que es tracta, és de repetir la mateixa escena donant-li enfocs diferents en funció de la tècnica , la gestualitat o la vocalització amb la qual serà representada. Quelcom que ofereix la possibilitat de fer una mica de gresca ben portada, i provocar els seus bons moments de diversió. Però que alhora, mostra també les limitacions que assumeix la companyia , lliurada a un exercici resolt amb eficàcia, però no especialment original, si tenim en compte que jugar amb la metateatralitat i riure’s del propi ofici, acostuma a ser un costum molt arrelat entre la gent del teatre, tant quan es mou per àmbits escènics diguem que més tradicionals, com – a la vista està- , quan ho fa des dels marges de qui es mou per llenguatges escènics més experimentals. Las Huecas realitza a la primera meitat del seu espectable un divertit exercici digne d’un bon taller teatral, però no més original / trencador/ inventiu del que et trobaries en aquesta mena de bons tallers teatrals. I perd força el nord al llarg d’un coreogràfic segon tram que dona la sensació de no haver sabut trobar la forma de donar-li coherència al conjunt, i haver-se perdut pel camí. El bon taller de l’inici es torna llavors un taller desorientat que s’acaba perquè ja porta molta estona en marxa, i no pas perquè la dramatúrgia del muntatge condueixi cap al final. I això, encara que t’ho hagis passat raonablement bé, implica un clar retrocés, pel que fa a la coherència ben estructurada amb la qual funcionava aquell anterior viatge cap els tanatoris. I implica també quedar-se amb la sensació que de l’amistat , dels seus embolics i de la forma com la situació actual del grup ha modificat o no els seus vincles amistosos, ens han dit ben poc.
