¿Hi haurà amor en un futur que el present encara no pot imaginar? ¿Haurà vençut aleshores l'amor romàntic el seu pitjor enemic: l'antiamor antiromàntic? ¿Es pot ensenyar i reeducar el secret de l'amor? ¿Com s'ensinistren dos amants en l'inaccessible i difícil art de l'amor?
L'obra «Demà», de la dramaturga Helena Tornero (Figueres, Alt Empordà, 1973) es fa aquestes preguntes i algunes més en un plantejament d'estructura narrativa circular que transcorre del final al principi per intentar reconèixer allò que ha passat i per intentar descobrir també els racons més amagats que en el moment present potser van passar per alt.
Amb un plantejament que em fa la impressió que deixa més que intrigats els espectadors fins al punt que no hi troben les respostes, l'autora juga amb el gènere aparentment distòpic introduint en el joc amorós una parella de mestres d'amor d'un temps ideal on l'amor ja no servirà mai més per acumular errors i oferirà, a canvi, l'oportunitat de fer realitat tots els somnis desitjats.
Per aconseguir aquest efecte, l'autora ha deixat la trama en mans de dues parelles: la del món real i la del món ideal. Mentre els primers són dues criatures que —con fan ells dos— fins i tot podrien sortir d'entre els espectadors, els altres dos brillen amb caracterització, vestuari i efectes de so i il·luminació com si fossin la imatge de dos “coachs” en evolució que no només teoritzen sobre allò que prediquen sinó que s'autoapliquen la teoria amb la pràctica.
La companyia La Virgueria, amb deu anys de vida, resident de la Sala Beckett d'aquesta temporada, juga al risc escènic prescidint del rèdit de les convencions de taquilla amb un espectacle que a algú li pot semblar que li falta el cap i també li falten els peus, que és una manera afectuosa de dir “sense cap ni peus”, però que no evita que neguitegi els espectadors ni que només sigui perquè es preguntin què els ha volgut transmetre l'autora. Jo diria que més o menys això: inquietud i intriga. Si ho volen resoldre, per cert, sense que els costi ni un duro, poden destinar uns minuts a autopsicoanalitzar-se amb un qüestionari imprès de color de rosa —on l'amor s'hi posa!— sobre el seu grau i les seves qualitats d'amant. La companyia, suposo, no es fa responsable dels traumes que puguin causar segons quins resultats de l'autoanàlisi.
Amb una resolució escenogràfica de tarimes escalonades molt austera i gairebé prescindible situades a l'espai central de la sala, reforçada per la il·luminació i el fons d'un espai imaginari darrere un cortinatge de tires blanques i un quadrat fluorescent a l'interior, els quatre intèrprets de «Demà» salven amb mèrits propis —atenció però a la dicció que s'escapa quan actuen més al fons de la sala— la situació que fa el cas tot i que els seus discursos no acabin de crear mai una trama convencional de plantejament, nus i desenllaç.
La companyia La Virgueria —nom col·loquial manllevat que al·ludeix a una gran perfecció i delicadesa— ha optat per experimentar aquesta vegada amb l'amor i ha trobat en l'autora Helena Tornero la mestra de cerimònies idònia, mestra també d'altres peces teatrals prou reconegudes en les històries de les quals domina sovint el clima inquiet i enigmàtic. Tothom queda avisat. (...)
