Les actrius de La Saura han indagat sobre la joventut dels seus avis. S'han preguntat què passava a l'Estat espanyol en l'aparent modèlica transició, i com la van lluitar els que tenien la seva edat. La història l'han anat a gratar dels diaris (tot i que El País no es va fundar fins al 1976, possiblement com una concessió al partits d'esquerres) i de revistes de paper maché. Per això Marisol és un estandard que funciona per veure com evoluciona la moda i la manera de renovar el Poder de manera que es modifiqui el mínim, des des anys 60 del dessarrolismo al 1975: Del Typical spanish a La Luna y el toro i La Tarara fins acabar sent portada a l'Interviú. S'han interessat per la història política i social, la de les fotos de les persecucions en les manifestacions, la dels atemptats la dels personatges de noms que ressonen però que ballen en aquesta política de marionetes. La dreta regna; i les esquerres empenyen per recuperar una certa dignitat i llibertat. Amb un armari inacabable de vestuari, les sis intèrprets interpreten una trentena de persones amb noms i cognoms (la majoria d'ells) que no procuren imitar però sí que resumeixen amb rèpliques molt breus la seva posició dins del llangardaix de la politica (una mena de camaleó). I en tota aquesta auca de personatges el rei Juan Carlos I (i un dinousaure herbívor que només un cop el citen i ho fan amb el nom de Felipito).
Tot i que citen i celebren la mirada d'Unamuno per interessar-se per la intrahistòria més que no pas per la història, elles han volgut fer una crònica de les revoltes obreres as vitoria, dels atemptats a Madrid (Carrero Blanco al 1973 i dels advocats d'Atocha, al 1976) i de la liberació sexual amb les lesbianes per les Rambles de Barcelona. Una empresa molt ambiciosa i que, sempre amb un aire fresc de metateatralitat (personatges que han de dialogar amb ells mateixos o reflexions en català de com representar el lesbianisme volent ser el màxim d'inclusives i sense estigmatitza-rles). Sortides intel·ligents d'un ciare amable que caricaturitza i relativitza la duresa de la transició. Avui, certament, se saben moltes més intrigues del 23F que no pas el comunicat de pal del rei a la matinada, reivindicant la defensa de la democràcia. Àlex rigola en faria una altra interpretació molt més meticulosa a partir d ela novel3la de Jacoer Cercas: 23F anatomia d'un instant. Fins i tot, sota la proposta de La Saura personatges com Rodolfo Martín Villa en surt pràcticament blanquejat, fins i tot després de la investigació de la Justícia argentina, del 2021.
La proposta és interessant per a una joventt que desconeix abolutament noms fetitxe com la Carmen Polo, la collares. O cognoms com Arias Salgado, Calvo Sotelo i, fins i tot, adolfo Suárez. La hitòria contemporània mai arriba a estudiar-se als instituts? No passava en els anys 90., Sembla que ara, si se'n parla és de forma molt assèptica. Sovint les aproximacions teatrals s'han produït a partir de parlar amb els seus avis, com ara Armas de construcción masiva o Los bancos regalan sandwicheras y chorizos de José y sus hermanas, per citar una companyia concreta.
La Saura demostrala implicació dels estudianbts, amb els treballadors de les revoltes socials. Sovint més que els propis representants polítics que exerceixen, això sí, d'icones de pedestal. La Saura desplega amb molt d'humor el joc de noms i retrata les revoltes coreografiant i atemorint amb les curses davant dels grisos. La buidor escènica i un simple llençol per projectar algunes imatges de l'àlbum de la transició són els millors elements per a transformar els elements i els espais amb molta originalitat. Una finestra tant pot ser el forat per on llencen el cos d'enrique Ruano (un jove del Frente de Liberación Popular la policia secreta epanyola el 1969) a un marc amb Franco retratat o el vidre de seguretat que protegeix el Guernica acabat d'arribar al Museu d'El Prado (l'últim exiliat). La manera de representar la història és parcial, forçosament (amb 90 minuts fan una crònica de mig segle). Potser per això arrenquen i s'acomiaden amb un majestuós My way amb la veu de Frank Sinatra (l'única que eviten interpretar). L'obra destil3la entre les costures una certa amargr, deixant entreveure que no va ser la transicio que Europa havia aplaudit si no una mena de gatopardisme, una transacció per continuar disposant el poder el mateix grup de famílies, mé enllà de sigles, banderes i proclames. La vedet Susana estrada des de la movida madrileña feia evident que ser jove era ser animal polític als anys 80 Ara, cinquanta anys més tard, sembla que la joventut se'n desentèn (tot ique hi hagi proclames irrencunciables com la preocupació pel canvi cimàtic, la reivindicació del gènere, o la denúncia a una especulació que expulsa els fills dels seus barris). La politica, potser sense sigles, continua sent eina d'identificació i de revolta.
