23 F Anatomia d'un instant

informació obra



Direcció:
Àlex Rigola
Companyia:
Heartbreak Hotel
Autoria:
Àlex Rigola
Intèrprets:
Enric Auquer, Pep Cruz, Xavi Sáez, Roser Vilajosana
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Berta Riera
Il·luminació:
August Viladomat
So:
Igor Pinto
Vídeo:
Amanda Baqué
Ajudant de direcció:
Alba Pujol
Sinopsi:

El director Àlex Rigola porta a escena una proposta de teatre document, una aproximació al període de la transició espanyola prenent d’eix vertebrador el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Un assaig a partir de la novel·la de Javier Cercas Anatomía de un instante: l’instant en què Adolfo Suárez, president del govern en funcions, es va estar assegut mentre les bales dels colpistes brunzien al voltant seu a l’hemicicle del Congrés dels Diputats i tots els altres parlamentaris –tots menys el general Gutiérrez Mellado i el secretari general del Partit Comunista Santiago Carrillo– buscaven refugi sota els seus escons. La crònica d’aquest gest i la crònica d’un cop d’Estat, i la crònica d’uns anys decisius en el naixement de la nostra democràcia.

Crítica: 23 F Anatomia d'un instant

18/04/2021

Anatomia d'un turbant

per Jordi Bordes

Àlex Rigola exposa els fets contrastats per l'escriptor Javier Cercas però no se'l pot considerar un teatre document. Tot el que s'exposa és document, certament. Però la forma no ho és: quasi ni dialoguen entre ells i la sensació de personatge es dissol (si excepteuem Roser Vilajosana en el paper d'Adolfo Suárez) en un narració cronològica i il·lustrada amb mapes, gràfics (assèptics, tot i que tampoc estranyaria que fos del nivell de Capitalisme per a Dummies de la trilogia de Laida Azkona/Txalo Toloza: Mares del Sur) i fotografies i gravacions de l'època, ara fa 40 anys. Diem que Rigola (amb el seu equip d'intèrprets) ha transformat aquesta Antanomia d'un instant del llibre en una mena d'Anatomia d'un turbant (fent un joc de paraules ingenu). Perquè serveix la trama amb els actors guarnits d'unicorn, perquè fa que l'actriu pugi la paret del fons, per evidenciar la capacitat de trepa del president que va fer la transició de franquisme a democràcia, i perquè el Rei emèrit presideix tota la funció com a convidat de pedra.

La tesi de Cercas revela la soledat i el coratge de'n Suarez (a punt de ser destituït per una moció de censura), així com del vicepresident i militar Gutiérrez Mellado i el comunista Santiago Carrillo, que sabien que vivien les seves últimes hores de polítics; potser també com a ciutadans si els militars els decidien executar). Són els tres que no obeeixen les ordres de Tejero d'estirar-se a terra. Continuen asseguts o mirant de desbaratar el Cop d'Estat (i que provoca una ràfaga de trets que, escoltats per la Cadena Ser, convidava a pensar amb una matança).

Quan fa 40 anys del cop d'estat pot ser un motiu per recuperar un episodi que molts joves desconeixen i que, certament, explicat amb tots els ets i uts es comprova que va fallar per la mateixa ineptitud dels colpistes, en bona part. Rigola ho rescata per posar en evidència el rei emèrit. No és casual. Es diu que el 23F va afiançar la monarquia; ara es comprova fins a quin punt va ser ambigu i com coneixia part de la conspiració i va permetre que anés creixent. Ara, Juan Carlos I és un blanc fàcil. Les preguntes que es projecten al fons, certament, només el persegueixen a ell i, en cert mesura, a la monarquia.

Però, com explica l'actor Pep Cruz en aquesta entrevista, en realitat els efectes del Cop d'Estat van arribar igualment, maquillats: Es va fer un pas enrere a la voluntat de democràcia moderna i oberta i es va recentralitzar (Loapa) i, fins i tot es va signar adherir-se a l'OTAN (que Suarez se n'havia desmarcat). El 23F, al carrer no hi va haver revolta social, recorda l'actor. Hi havia molta por a repetir el malson de la Guerra Civil i d'una nova dictadura. Dels 4 actros a escena, només Cruz era adult (uns 30 anys) i va mirar de sumar-se a la protesta del carrer per Girona, i no va trobar gairebé ningú. A Barcelona, explicava l'actor Jordi Dauder (sovint) ell amb un grup de persones van anar a la Generalitat a demanar armes per defensar la democràcia. La por hauria fet que molts prenguessin carretera cap a l'exili: fugir en comptes de defensar-se; o esperar a veure com es podia sobreviure en el nou sistema polític que s'implantés.

Àlex Rigola ha abandonat el teatre farsesc (Ricard 3r, MCBTH). Ara prefereix que siguin els actors els que expliquin els personatges (Vània, Ivànov, Who is me. Pasolini) o bé reproduir focalitzada la conversa entre la filla i el pare amb malaltia terminal (Aquest país no descobert...) o fer una instal·lació dolorosa sobre la violència de gènere (Macho man). Ara, s'inspira en un fet històric, aparentment, sense fer-ne ficció (com sí que es trobava a Incerta glòria). 23F Anatomia d'un instant ressegueix el llibre pel que fa al guió. Però li dona una pàtima d'enfant terrible per ridiculitzar personatges històrics. La democràcia i la llibertat d'expressió permeten aquesta pantomima, però la producció hagués pogut plantejar preguntes sobre la democràcia que van collar a partir de llavors. I no ho fa. No és imprescindible per a la trama, certament, però sembla adequat fer-n'hi referència (com bé que es qüestiona la institució de la monarquia).