Ivànov

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Nao Albet, Andreu Benito, Joan Carreras, Pep Cruz, Sara Espígul, Vicky Luengo, Sandra Monclús, Àgata Roca, Pau Roca, Ivan Benet, Mario Gas
Dramatúrgia:
Ferran Dordal
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Il·luminació:
Carlos Marquerie
Composició musical:
Nao Albet
So:
Nao Albet, Igor Pinto
Ajudantia de direcció:
Alba Pujol
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:

Escrita per l’artista encara adolescent, Ivànov és la història d’un home atrapat entre la fi d’un món i la por de viure. Sol, desagradat de tot i de tothom, antipàtic i lúcid. El primer Txékhov d’Àlex Rigola.

"És absurd parlar massa d’Ivànov a priori. És molt millor que la versió que presentem s’expliqui per ella mateixa. Molt millor no definir aquesta peça que crea una gran diversitat d’opinions sobre el seu protagonista i el seu entorn. Un entorn confús, com el que vivim en l’actualitat.

En tot cas, insinuem que potser parla d’algú imperfecte, com nosaltres; ple de contradiccions, com nosaltres; que en un moment de crisi i/o saturació, ens interpela sobre el sentit de l’existència i sobre el nostre comportament.

Kierkegaard deia que tenim llibertat per prendre decisions morals per dirigir la nostra vida, però que la consciència d’elecció ens crea angoixa.

Sartre deia que la consciència de la nostra existència ens fa crear el nostre propi objectiu en la vida, per tal de donar-li un sentit.

Camus afirmava que la nostra vida no té una finalitat fonamental i, per tant, per afrontar l’angoixa que això ens provoca, hem d’escollir entre acceptar la banalitat i l’absurditat de la nostra existència o deixar d’existir.

Tots nosaltres hem tingut moments de crisi a la vida, cada u per diverses raons, que ens han creat angoixa. Observem ara, doncs, què li passa a Ivànov i als seus companys en una societat perduda, desestabilitzada i amb valors molt tocats. Us sona?

Anem bé?"

Àlex Rigola

Premi de la Crítica 2017 a dramatúrgia (Àlex Rigola)

Finalista a espai sonor (Nao Albet) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Ivànov

03/05/2017

Àlex Rigola kitsch per al primer Txèkhov

per Jordi Bordes

Costa imaginar un Txèkhov amb pilotes de futbol, gats daurats (com dimonis es diuen?) i repertori pop amb Queen (Under pressure) o el Wild thing de cançó de capçalera. Certament, el dramaturg rus poc s’ho podria imaginar. Però també Pau Miró es va atrevir en posar una piscina inflable al Happy hour (versió de L'Oncle Vània). El kitsch de Rigola contrasta amb posades en escena molt més destilades com aquella d’El policía de las ratas, per exemple. Però a aquesta estètica de basar xinès hi ha una interpretació continguda, certament. Amb un cert aire veronesià (per allò que l’actor i el personatge es poden confondre fàcilment) amb aquell Un hombre que se ahoga, 2008, a partir d'un altre Txèkhov, Les tres germanes. Potser en la versió de Rigola no és necessari que es vagin dient, contínuament, pel seu nom. És un codi que ja s’ha entès a la primera escena i anar-lo repetint dona la sensació que siguin els propis actors els que no s’ho creguin.

Pep Tosar va fer una versió d’aquest Ivànov (Molts records per a Ivànov, 2009, Maldà), en què incidia molt més en la melancolia del protagonista de quan es pensava un personatge actiu, que enamorava per la seva decisió a aconseguir que la vila progressés, amb l’impuls de la cultura. Ara, Joan Carreras està continuament desenganyat. I tot i així segueix persuadint la jove Vicky Luengo. Però el viatge no és cap a una vila millor si no cap a un país culte ben llunyà. Les tres germanes somniaven amb Moscou. Andreu Benito, l’aristòcrata arruïnat, confia tornar a París i deixar que passin les hores acompanyant la tomba de la seva dona.

El criat espavilat que progressa més que els patrons és, ara, un intrèpid Pau Roca. Però no intenta prendre-li la finca (com a L’hort dels cirerers) si no que, símplement fer-se l’important amb idees d’un especulador nat. I el metge? Aquell personatge constant en Txèkhov (i en Ibsen!) és un jove solitari, Nao Albet, que sembla estar perdudament enamorat de les causes impossibles. Però que en comptes de fer brillar els seus ideals (com el Àstrov de L’oncle Vània) símplement es lamenta del mal comportament d’Ivànov. No té la valentia d’endur-se una devalguda Sara Espígul, la més dèbil de tots. La més fràgil. La primera víctima del desengany constant d’Ivànov i del metge.

La peça, que enfronta en dues grades al públic té constants recursos que permeten perseguir l'atenció dels personatges que no són a escena però que estan visibles als racons de l'escenari. La peça passa rapidíssima i deixa una sensació ambigua: de frustració en l'espectador pel drama dels personatges; i de satisfacció pel treball dels actors. Tot és tant natural que sembla que a la Rússia de les matroixques, sempre hi hagi hagut uns gats amb un braç pendulant fent un pols estúpid al buit. I tot es corromp. I res es mou. Aclaparador.