Ja pots tenir l’escenari ple de
gats de la sort d’aquests que- sempre amb una pota en perpetu moviment – tots
el botiguers asiàtics ( i ara també,
molts que no ho són) deixen ben a la vista als seus establiments: quan la sort
t’ha abandonat, i s’ha emportat amb ella tots els teus gastats somnis juvenils,
no hi ha res a fer. I aquest és evidentment el cas de l’Ivanov, el protagonista
d’una obra que Anton Txékhov va escriure als 27 anys per encàrrec : un encàrrec
que no va complir massa rigorosament , perquè li havien demanat una comèdia
breu, i es va presentar amb aquest notable i extens drama que Rigola ha deixat
reduït als seus elements essencials . I aquest text que precedeix a les grans
obres mestres del mestre rus, però que conté ja en gran mesura bona part de les
obsessions temàtiques i el perfil de personatges que l’acompanyarà per sempre
més, s’ha convertir precisament en el
primer Txèkhov de Rigola.
El director, sap molt bé com ficar-nos en situació abans que comenci
la representació pròpiament dita. I fa que els actors/personatges (aquí, els noms de l’original desapareixen
per tal que cada intèrpret se’ns presenti amb el seu propi nom) ens rebin en
aquest espai que s’ha dividit en dues grades frontals separades per l’espai
central on tindrà lloc l’acció del drama ( un espai amb dues pantalles situades
a banda i banda) jugant un amistós
partit de futbol, entre cançons emblemàtiques ben entonades per Nao Albet, i
projeccions de fotografies particulars de tots els membres de la companya en
les més diferents edats de la seva existència. Així doncs, i mentre
l’espectador s’acomoda, Rigola ja ha assolit dos objectius fonamentals. D’una
banda, li ha deixat clar l’estil (pura essència rigoliana servida amb aquell
talent falsament “casual” de qui domina tots els recursos que ha posat en
moviment) amb el qual es desenvoluparà la representació. I de l’altra, i com
qui no vol la cosa, li ha ficat per les venes una bona dosi de melangia
tkékhoviana dissimulada sota les formes d’alegre festa entre companys d’escenari.
Aquesta desfilada de fotografies que per als intèrprets en van carregades de significat i de records ,
aquest joc de pilota que remet a aquella època de la vida en la que el futur
podia semblar encara un bon joc entre
col·legues , aquestes estupendes cançons carregades de significació que,
més o menys, formen part de la banda sonora particular tant de bona part
del públic que seu a la sala com del mateix repartiment de la funció, són
quelcom més que un eficaç recurs per implicar-nos des del primer moment amb el
que vindrà a continuació. Aquest preàmbul, introdueix ja a l’escenari el
fantasma del passat que especulava sobre un futur que ara ja és present. I , d’una
o altra manera, està ja tocat d’aquesta melangia i d’aquest sentiment de pèrdua
que han situat Ivanov al carrer sense sortida en el qual es troba.
Rigola, com ja us he dit, fa que els actors i
les actrius es diguin a l’escenari pel seu nom , creant així una mena de vincle
personal amb el personatge molt en
sintonia amb el recull de fotografies totalment personals que hem vist abans. I
dividint el teatre en aquestes dues grades que es miren cara a cara, fa també
que l’efecte mirall entre l’espectador i els personatges , s’amplifiqui: tots,
per una cosa o per una altra, podem trobar quelcom nostra entre ells. D’altra
banda, aquí els actors i les actrius, són sempre presents a l’escenari. Quan no
els hi toca sortir a una escena, segueixen pendents del que diuen els seus
companys, i són els primers en saber de quina forma el que estan dient, està
modificant alhora ja el destí dels deus
propis personatges. En aquest sentit,
l’excel·lent “Ivanov” de Rigola crea un vincle entre l’actor , la seva persona
i el seu personatge, que em va fer pensar en aquella molt notable “Gavina” que
Ostermeier va presentar al festival Temporada Alta.
Entre gats de la sort i pluges de paper daurat
que fan molt de festa, però que no poden fer-nos oblidar que per a Ivanov ( i
de retruc, per tothom qui l’envolta ) s’han acabat ja els dies de festa, el
muntatge de Rigola avança llimant les arestes del drama fins fer-les de vegades
gairebé invisibles, però sense poder impedir que aquest, ho acabi devorant tot.
El de Rigola, és un espectacle en el qual les escenes es solapen l’una a
l’altre gairebé sense deixar temps per a les transicions; quelcom que per
moments pot provocar un cert desconcert en l’espectador . I potser de vegades,
el fet d’haver deixar reduïts els personatges al seu esquelet , fa que alguns
d’aquests personatges se’ns presentin amb unes dimensions excessivament
reduccionistes. Però per damunt d’aquests elements qüestionables, resta la
força d’una proposta plena de coherència, resolta de forma brillant, i capaç de
recordar-nos de quina forma el buit que sent dins seu Ivanov, aquest buit que
el porta a prendre decisions sovint discutibles, a pronunciar paraules
d’aquelles que no haurien d’haver ser dites
o a caure en miratges transitoris de redempció, continua sent el nostra
buit.
