Àlex Rigola, exdirector del Teatre Lliure (2003 - 2011), exdirector teatral de la Bienal de Venècia (2010 - 2016) i actualment a punt d'entrar, des de la tardor del 2017, com a codirector dels Teatros del Canal de Madrid, amb contracte previ fins al 2021, s'enfronta mentrestant, per anar fent boca, al seu primer Txékhov i sembla que no serà l'últim perquè avisa que en té un altre en cartera per a ben aviat.
El director Àlex Rigola confessa que viu un moment semblant al protagonista de la primera obra llarga que un jove Anton Txékhov (Taganroc, Rússia, 1860 - Badenweiler, Alemanya, 1904) va escriure per encàrrec del propietari del Teatro Korsh de Moscou el 1887, tot i que, insatisfet del resultat, en va deixar una versió definitiva i més polida pel que fa als persoantges, dos anys després, estrenada a Sant Petersburg.
El director i autor de la versió lliure estrenada ara a la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc afirma que tot i que no se sent deprimit com el personatge d'Ivànov sí que té un sentiment de desconnexió de la tendència del teatre que es fa a Catalunya i d'allò que sembla que més plagui els espectadors majoritaris i, de rebot —diu també— la crítica. Glups! Ja veig alguns dels col·legues i soferts crítics que pul·lulen per les sales catalanes llibreteta en mà, autoflagel·lant-se a ventallots i cops de puny com a penitència, tal com fa el pobre Ivànov sobre el cap gros de màscara que en alguns moments de l'obra es posa Ivànov, interpretat per un Joan Carreras tan afinadament contingut en l'actuació com esplendorós en el discurs, que no només protagonitza la versió txékhoviana passada per l'alambí rigolià sinó que se n'acaba fent amo i senyor.
Àlex Rigola ha deixat les dues hores i mitja de l'original de Txékhov en una hora i quart. Txas! Tisorada! Versió ultralliure, doncs, pràcticament amb l'esquelet i l'os més essencial. Minimalista. Contemporània. Teatre europeu que quan comencin les funcions en sobretitulat en espanyol i anglès encara ho sembla més. Amb els personatges vestits amb la seva roba personal, d'anar per casa. Amb els noms de fonts de cadascú d'ells, com ja va fer el 2015 en la versió de «Marits i mullers», de Woody Allen, a La Villarroel.
Nao, Andreu, Joan, Pep, Sara, Vicky, Sandra, Àgata, Pau... Que s'oblidi, doncs, l'espectador llegit i iniciat de l'habitual desgavell patronímic rus. Àlex Rigola ha optat per una posada en escena que té imatgeria kitsch daurada, amb el canó de la pluja de confeti que es dispara un parell de vegades i amb l'estol de setze gats japonesos de la bona sort, allò que en aparadors de botigues ultramodernes i en basars xinesos anomenen, com els personatges d'aquest Txékhov, «maneki-neko», amb el braç en moviment que sembla que imiti en silenci el clàssic Sisa, «Oh!, benvinguts, passeu, passeu!». ¿O potser més aviat vol ser l'hora dels adéus, en aquest cas?
Amb una proposta així, que comença rebent els espectadors jugant a futbol casolà amb una pilota estovada —més tard també es metaforitzarà un partit de tenis de trampa i, més endavant, una competició individual a càrrec d'Andreu Benito amb el joc del io-io—, no hi podia faltar la càmera de vídeo (dues grans pantalles que engrandeixen el marc en directe), ni tampoc hi podien faltar els micros, aquests gairebé sisplau per força, si tenim en compte que en alguns moments els intèrprets s'entenen de banda a banda del passadís central entre dues grades de la sala. I encara més si tenim en compte que Nao Albet (el jove doctor Lvoff) interpreta en anglès i amb la guitarra elèctrica la banda sonora de l'obra, marcada per la peça «Under pressure», de Queen, la que més defineix la història d'Ivànov, alguns versos de la qual reciten en una altra escena l'actriu Sara Espígul, la muller Anna, odiada per Ivànov, malalta de mort («More't, more't!», crida Ivànov), i l'actriu Vicky Luengo, Sasha, la filla del matrimoni Lebedieff (Andreu Benito i Sandra Monclús, a qui Ivànov deu una fortuna), jove enamorada d'Ivànov disposada a salvar-lo i amb qui preveu un casament un any després de la mort d'Anna i abans del suïcidi final del turmentat Ivànov.
Àlex Rigola encara ha deixat lloc a tres personatges més: l'oncle d'Ivànov (Matthew Shabelski), l'únic amb títol de comte, somniant en París (Pep Cruz), el bromista Michael Borkin (Pau Roca) i Martha Babakina (Àgata Roca), la convidada a casa dels Lebedieff i que protagonitza amb ells dos una escena de seducció, potser la que més deixa que l'obra penetri en la penombra i la intimitat, si no oblidem que la resta del muntatge transcorre amb matisada llum de sala que deixa gairebé sempre a la vista els espectadors.
Propostes com aquesta versió lliure d'«Ivànov» d'Àlex Rigola sempre són controvertides. Hi ha qui voldria l'obra en estat pur. I hi ha qui encara la troba massa poc radical. El fet és que ni els uns ni els altres en surten decebuts sinó tocats perquè allò que es pot haver escatimat a l'original de Txékhov, sobretot en personatges i discurs, queda compensat per una interpretació global espontània, de caire naturalista, on cada personatge no només diu allò més essencial que hi deia Txékhov sinó que aporta una nova mirada a una història de fa gairebé cent vint-i-cinc anys i que acaba perfilant-se com una història d'avui mateix: l'angoixa d'un personatge enfonsat pel passat per fer front al pes del futur. Com canten Queen, en veu de Nao Albet: «És el pànic de saber de què va el món, mirant com alguns amics xisclen: "Deixeu-me sortir!" Reso perquè demà em senti més bé, més bé.» Tret final. El cap gros, impertèrrit i impassible. Tan impertèrrit i impassible com Ivànov.(...)
