Ivànov

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Nao Albet, Andreu Benito, Joan Carreras, Pep Cruz, Sara Espígul, Vicky Luengo, Sandra Monclús, Àgata Roca, Pau Roca, Ivan Benet, Mario Gas
Dramatúrgia:
Ferran Dordal
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Il·luminació:
Carlos Marquerie
Composició musical:
Nao Albet
So:
Nao Albet, Igor Pinto
Ajudantia de direcció:
Alba Pujol
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:

Escrita per l’artista encara adolescent, Ivànov és la història d’un home atrapat entre la fi d’un món i la por de viure. Sol, desagradat de tot i de tothom, antipàtic i lúcid. El primer Txékhov d’Àlex Rigola.

"És absurd parlar massa d’Ivànov a priori. És molt millor que la versió que presentem s’expliqui per ella mateixa. Molt millor no definir aquesta peça que crea una gran diversitat d’opinions sobre el seu protagonista i el seu entorn. Un entorn confús, com el que vivim en l’actualitat.

En tot cas, insinuem que potser parla d’algú imperfecte, com nosaltres; ple de contradiccions, com nosaltres; que en un moment de crisi i/o saturació, ens interpela sobre el sentit de l’existència i sobre el nostre comportament.

Kierkegaard deia que tenim llibertat per prendre decisions morals per dirigir la nostra vida, però que la consciència d’elecció ens crea angoixa.

Sartre deia que la consciència de la nostra existència ens fa crear el nostre propi objectiu en la vida, per tal de donar-li un sentit.

Camus afirmava que la nostra vida no té una finalitat fonamental i, per tant, per afrontar l’angoixa que això ens provoca, hem d’escollir entre acceptar la banalitat i l’absurditat de la nostra existència o deixar d’existir.

Tots nosaltres hem tingut moments de crisi a la vida, cada u per diverses raons, que ens han creat angoixa. Observem ara, doncs, què li passa a Ivànov i als seus companys en una societat perduda, desestabilitzada i amb valors molt tocats. Us sona?

Anem bé?"

Àlex Rigola

Premi de la Crítica 2017 a dramatúrgia (Àlex Rigola)

Finalista a espai sonor (Nao Albet) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Ivànov

18/05/2017

El Prometeu cansat

per Iolanda G. Madariaga

Diuen els estudiosos de l’obra de Txékhov que Ivànov (1887/89), la seva primera obra de gran format, ja conté les que seran les constants del seu teatre. Entre aquestes constants, hi ha el retrat precís i minuciós d’un model social que s’esfondra davant l’accelerada i rotunda imposició d’un nou sistema econòmic. Àlex Rigola, en la seva libèrrima i sintètica versió, fita i furga aquesta perspectiva traslladada a l’ara. L’ara és un present tan immediat que els actors conserven el seu nom propi a escena i es vesteixen amb peces del seu propi armari. L’ara representa l’extensió i assumpció planetària de la doctrina neoliberal. Com a símbol d’aquest present, Rigola pren la imatge grotesca -per reiterada i obsessiva- d’un Maneki Neko (el gat japonès de la sort que es pot trobar a qualsevol basar xinés). És la figura que apareix al cartell i a escena multiplicada i engrandida. És curiós constatar com una obra escrita fa més d'un segle tingui com a protagonista un mal tan comú en els nostres temps: l’Ivànov (aquí Joan Carreres) s’assembla molt a El Prometeu cansat del que parla el filòsof Byung-Chul Han en el pròleg a La societat del cansament (2012). El títol no deixa cap dubte: tot gira al voltant d’Ivànov. Aquest arrossega la seva depressió i el seu tedi per l’escenari. Incapaç d’estimar, sent la culpa de no poder correspondre als qui ho fan. Rigola ha optat per una posada en escena centrada en la interpretació dels actors i actrius, tan nua com aquella memorable “Gavina” que Oskaras Koršunovas va portar a Temporada Alta el 2014. En canvi, Rigola situa el públic a banda i banda d’un passadís central, mantenint l’elenc al complert en tot moment a escena (com feia també Koršunovas), en un discret segon pla si s’escau: encara més exposats, més nuus. Malgrat la sobreexposició dels actors, el mecanisme funciona molt bé. Les relacions i els personatges s’estableixen en funció de la seva relació particular amb el protagonista. Aquí els personatges femenins no tenen el pes dramàtic d’altres dins l’obra de l’autor. Insistim en l’aclaparador protagonisme de Joan Carreres que sembla estar imbuït de l’esperit mateix de la melancolia sense arribar als extrems catastrofistes de la celebrada Melancholia (2011) de Lars von Trier. No obstant, la comtessa Àgata Roca ens regala un trio exquisit en companyia de Pau Roca i Pep Cruz; Sandra Monclús esdevé l’encarnació del pragmatisme burgés en contrapunt al seu marit, Andreu Benito; mentre el polifacètic Nao Albet ens sorprèn en la pell d’un jove metge la rectitud moral del qual és pura intransigència. Nao Albet és també l’ànima musical de l’espectacle amb una tria acurada de temes encara molt actuals -clàssics del pop/rock- entre els que sobresurt Under Pressure de Queen.