Ivànov

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Nao Albet, Andreu Benito, Joan Carreras, Pep Cruz, Sara Espígul, Vicky Luengo, Sandra Monclús, Àgata Roca, Pau Roca, Ivan Benet, Mario Gas
Dramatúrgia:
Ferran Dordal
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Il·luminació:
Carlos Marquerie
Composició musical:
Nao Albet
So:
Nao Albet, Igor Pinto
Ajudantia de direcció:
Alba Pujol
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:

Escrita per l’artista encara adolescent, Ivànov és la història d’un home atrapat entre la fi d’un món i la por de viure. Sol, desagradat de tot i de tothom, antipàtic i lúcid. El primer Txékhov d’Àlex Rigola.

"És absurd parlar massa d’Ivànov a priori. És molt millor que la versió que presentem s’expliqui per ella mateixa. Molt millor no definir aquesta peça que crea una gran diversitat d’opinions sobre el seu protagonista i el seu entorn. Un entorn confús, com el que vivim en l’actualitat.

En tot cas, insinuem que potser parla d’algú imperfecte, com nosaltres; ple de contradiccions, com nosaltres; que en un moment de crisi i/o saturació, ens interpela sobre el sentit de l’existència i sobre el nostre comportament.

Kierkegaard deia que tenim llibertat per prendre decisions morals per dirigir la nostra vida, però que la consciència d’elecció ens crea angoixa.

Sartre deia que la consciència de la nostra existència ens fa crear el nostre propi objectiu en la vida, per tal de donar-li un sentit.

Camus afirmava que la nostra vida no té una finalitat fonamental i, per tant, per afrontar l’angoixa que això ens provoca, hem d’escollir entre acceptar la banalitat i l’absurditat de la nostra existència o deixar d’existir.

Tots nosaltres hem tingut moments de crisi a la vida, cada u per diverses raons, que ens han creat angoixa. Observem ara, doncs, què li passa a Ivànov i als seus companys en una societat perduda, desestabilitzada i amb valors molt tocats. Us sona?

Anem bé?"

Àlex Rigola

Premi de la Crítica 2017 a dramatúrgia (Àlex Rigola)

Finalista a espai sonor (Nao Albet) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Ivànov

28/05/2017

Tres raons per veure l’Ivanov de Rigola i alguna per estalviar-se’l

per Pep Barbany

Brevetat. Sembla que segons en quins teatres, amb segons quins directors i amb segons quins autors ens hàgim d’empassar si o si més de dues hores (o fins i tot més de 3 hores) d’espectacle. Res a dir si la proposta ho requereix, però massa sovint tenim la sensació que es podia haver retallat almenys mitja hora, o fins i tot una hora i (sent agosarat) en alguns casos ens atreviríem a dir per on passar les tisores…). Per això s’agraeix que Rigola opti per la brevetat i la contenció: si el que vull explicar ho puc explicar amb poc més d’una hora, quina necessitat hi ha d’allargar, afegint innecessaris subratllats o evitables reiteracions? Cert que a algú li pot semblar que algun aspecte de l’obra s’explica massa ràpid, en prou feines subratllat, però l’aposta de Rigola és partir que l’espectador és intel·ligent, i la dramatúrgia d’Ivanov està pensada perquè captem el que és bàsic sense massa dificultats. La brevetat i rapidesa potser ens pot fer perdre els detalls, les metàfores, però l’essencial ens arriba clar i sense distraccions.

Desacomplexament i diversió. La maduresa deu ser això: lluny queda aquell Rigola que confonia atreviment amb pretensiositat, atrapat en una obsessió per ser el més modern, el més original, el més trencador de l’escena catalana. En aquest Ivanov es confirma el fantàstic moment de forma d’un director que, despreocupat per haver de demostrar res, es diverteix i fa el que li ve de gust. Evidentment, es manté el punt “gamberro” marca de la casa, amb decisions escenogràfiques i dramatúrgiques “modernilles” (algunes més encertades, d’altres menys), però un no té mai la sensació que l’embolcall i l’estètica trencadora estan per damunt de l’essència de la història, del que ens vol explicar. Bravo!

Naturalisme. Un dels xocs que com a espectadors ens enfrontem en aquest Ivanov des de bon principi és el fet que els actors s’anomenen pels seus noms de veritat i, segons ens diu la sinopsi de l’obra porten també la seva mateixa roba. Això, que pot semblar una frivolitat, una d’aquestes decisions “rigolesques” per fer alguna cosa diferent (i que ja havia provat amb èxit a Marits i Mullers), acaba sent tot un repte pels actors, que han d’actuar més “despullats”, sense la capa de ficció que els acostuma a atorgar. I l’invent funciona: tots i totes estan fantàstics, més naturals que mai, sense que aquesta naturalitat, aquesta manca de teatralitat afecti la història i al retrat dels personatges que interpreten. Cert és que no tots tenen el mateix grau d’importància, i per exemple el fantàstic Ivanov de Joan Carreras fa bé de ser més teatrals per poder-nos mostrar el moment vital del seu personatge, per alguns un egoista trist perquè la vida li presenta dificultats no desitjades, i per altres algú immers en una profunda i incompresa depressió.

Música. No és vital per a la història, que segurament funcionaria de manera força semblant, però quin goig escoltar l’”Under pressure” de Queen en format acústic tocat i cantat per Nao Albet!

Un drama de rics? Un Txékhov massa lliure? L’estètica per damunt de la història? Com que la perfecció no existeix, també podem trobar algunes pegues al primer Txékhov de Rigola. Per alguns la història pot resultar banal, poc interessant, potser perquè la reducció a l’essència que fa Rigola i la posada en escena ens transmeten un drama de rics, de gent que en el fons troba problemes on no n’hi han. D’altres, els qui estan acostumats a un teatre més clàssic, més fidel als originals, trobaran que tanta modernor i tanta tisora són un pecat imperdonable, i per tant el millor que poden fer és oblidar-se d’aquesta proposta. Finalment els contraris a aquest tipus de teatre contemporani segurament es fixaran en excés en una estètica que no deixa de ser un joc metafòric però que també és lògic que molesti als més puristes amb els clàssics.