Macho man

Teatre

informació obra


Ajudantia de direcció:
Alba Pujol
Dramatúrgia:
Ferran Dordal, Alba Pujol, Irene Vicente Salas, Àlex Rigola
Escenografia:
Max Glaenzel
So:
Igor Pinto
Vídeo:
Alejo Levis
Companyia:
Altra Bilis Teatro
Autoria:
Angélica Liddell
Sinopsi:

Un espectacle-instal·lació sobre violència masclista. Un viatge escènic que convida els espectadors a desplaçar-se per diferents espais, guiats per una dona que ha sofert violència de gènere. Els deu espais tenen un mecanisme d’interacció per ensenyar diverses cares de la violència masclista: en l’àmbit de la parella, familiar, laboral, social i judicial. Qui són les víctimes? Com reaccionen els poders davant la situació? Preguntes que planteja Àlex Rigola en una proposta que remourà.

A Ars Santa Mònica fa temporada del 7 de febrer al 12 de març. Es fan passis, en grups de sis persones, cada 8 minuts. La durada aproximada de la inastal·lació és d'una hora.

L'horari és d'11 a 14h i de 17 a 19h.

Crítica: Macho man

24/11/2018

Viatge a l'infern de l'altre

per Jordi Bordes

Torna l'Àlex Rigola dels habitacles particulars. Aquest cop no narra la història i mort de Pasolini (Who is me. Pasolini). No adapta aquell preciós Oncle Vània (Vania). Construeix un circuït similar al de Migranland però en comptes de convidar a una epopeia constructiva, trasllada el visitant a un lloc ben fosc, de confessions anònimes, dolor, impunitat i mort: la violència de gènere tractada en clau d'instal·lació interactiva i teatre documental. És un espai que denota diferents textures, que alterna la tensió, l'estretor, amb els llocs més amplis, aparentment de descans. Prò en el joc amb les nines i els follets o en la caseta del jardí s'hi amaguen altres monstres. En cap moment la veu que se sent neutre, des dels altaveus ,deixa de marcar el camí i de fer un viatge per l'infern de les víctimes.

L’escena, en general, no diu res que no se sàpiga però hi aprofundeix, posa veu, nom i rostre i delata l’iceberg social que no es rebel·la prou contra la primera causa de mort de les noies de 15 a 44 anys, per exemple. En una acció hi ha la víctima, l'agressor i els observador que ho permeten. En un dels darrers espais, es concentren imatges de les persones mortes a causa de violència de gènere. El director defensa que cada espectador ha de veure totes aquelles persones que hauria d’haver ajudat i que, ara, ja no hi són. I és que en un efectiu vis a vis, l’usuari respon a les pràctiques de masclisme de baixa intensitat. És aquesta impunitat la que permet els agressors moure’s en llibertat.  Aquesta instal·lació, amb prou feines, procura entendre, empatitzar, amb l'agresor. No li cedeix espai. Cal posicionar-se a favor de les dones, reduir els espais d'impunitat però seria molt interessant descobrir amb el joc teatral quin grau de masclisme resira cadascú. Marta Buchaca, que tot just ha iniciat una trilogis sobre la violècia de gènere ha ensenyat que cap classe social ni cultural s'allibera de la violència de gènere, ens fa tots agressors potencials a Només una vegada. És molt recomanable trobar-se sent agressor, tot i pretendre ser solidari amb la víctima (com en el teatre de l'oprimit 1000likes).