Incerta glòria

Teatre

informació obra


Direcció:
Àlex Rigola, Damiano Michieletto
Intèrprets:
Nao Albet, Andreu Benito, Marcel Borràs, Aina Calpe, Joan Carreras, Laia Duran, Toni Mira , Pau Roca, Mar Ulldemolins
Escenografia:
Max Glaenzel
Ajudantia de direcció:
Alba Pujol
Vestuari:
Silvia Delagneau
So:
Agustí Viladomat
Il·luminació:
Agustí Viladomat
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Heartbreak Hotel, Teatre Nacional de Catalunya
Companyia:
Centre de Titelles de Lleida
Sinopsi:

Joan Sales va dedicar la major part dels seus esforços creatius a bastir el que seria la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. Un retrat d’una admirable cruesa de detalls i d’una ferma duresa contra els excessos de tots dos bàndols, que sense perdre fortalesa en les conviccions ideològiques del seu autor, en cap moment evita caure en les postures maniquees que tan sovint han facilitat l’elaboració de discursos reduccionistes sobre aquell conflicte de dolorosa resolució.

L’obra mestra de Sales ressegueix la vida al front i la rereguarda a partir dels diferents punts de vista de tres joves amics que van combatre junts al front d’Aragó, i que estan alhora units i separats pel seu amor cap a dues figures femenines que viuen la realitat de les rereguardes oposades des d’aquella «incerta glòria d’un matí d’abril» —parafrasejant el vers shakespearià d’Els dos cavallers de Verona— en què l’alçament de les forces militars va desencadenar el conflicte bèl·lic.

Àlex Rigola s’acosta a les pàgines d’una de les més grans novel·les catalanes per oferir-ne la seva personal lectura escènica, en la línia de treballs anteriors com la seva aplaudida 2666 sobre la novel·la de Roberto Bolaño.

I tota la joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampecs de glòria, però ¿Quina glòria, Déu meu? Hi ha el despertar, i els despertars són tristos, després de les nits de febre i de desvari. Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau... Un es desperta de la seva joventut i li sembla haver tingut febre i desvari, però un s’arrapa al record d’aquell desvari i d’aquella febre, d’aquella tempesta tenebrosa, com si fora d’ella no hi hagués res que valgués la pena en aquest món. Jo no sóc més que un supervivent, un fantasma, no visc més que de records.

(Joan Sales, Incerta glòria)

Edat recomanada: a partir de 16 anys

Mar Ulldemolins, premiada en la categoria d'actriu de repartiment per aquest espectacle i Marits i mullers. Premis de la Crítica 2015.

Espectacle finalista en la categoria d'adaptació/ dramatúrgia. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria d'espai sonor. Premis de la Crítica 2015



Crítica: Incerta glòria

21/05/2015

Avançar, a pit descobert

per Jordi Bordes

Àlex Rigola ha necessitat tres anys per a fer la dramatúrgia de l'ambiciosa "Incerta glòria". El resultat és una obra que aclapara. Que sense quasi acció a escena (regna un estatisme contundent), hi mana la paraula. Els diàlegs són ràpids, com fuetades. Lluís, Cruells i Soleràs però també La Carlana i la Trini es debaten en com créixer en una trinxera (o rereguarda) de mort. La primera part, la més oberta i coral, abassega l'espectador, el col·lapsa (sobretot, si no coneix prou la peripècia de la novel·la). No hi ha descripcions, si no imatges projectades i estampes poètiques precioses (com el vi tacant de vermell la muntanya de copes, en plena ofensiva militar). És en la segona i en la tercera part (preciosa la profunditat de la cova) on hi ha un cert repòs i es pot anar reconstruint els fets i les mitges veritats. És amb l'ull d'un altre narrador que es delaten les esquerdes de la veritat. 

Treball generós i gens efectista de tot el repartiment (destaca Pau Roca, amb un Soleràs que és lúcid i antipàtic alhora). Les raons dels personatges es treballen des de dins, des de la contenció. La música és en comptagotes; les projeccions, les justes. Però, en canvi, hi ha un intens treball de mirades, de prestar l'atenció al protagonista i de deixar percebre que una acció pot interessar a una tercera persona, que és fora de quadre però que és part afectada (l'ombra de Trini és potent i fugissera alhora, que corprèn, quan Lluís parla de casament, o la desaparició de Soleràs en plena batalla és una evidència de la seva actitud vital).  

Excel·lent muntatge, vestit amb calma, i sense crits. En comptes de  liluites i fisicalitat, el moviment hipnótic de Toni Mira i Laia Duran. Amb el pes del temps, descarnant amb un bisturí el cos d'un passat amagat. Sales i Rigola troben en la injustícia de la guerra el lloc on uns joves perden la seva puresa, la seva ingenuïtat, i es descobreixen solitaris i mortals. 

Trivial