Incerta glòria

Teatre

informació obra


Direcció:
Àlex Rigola, Damiano Michieletto
Intèrprets:
Nao Albet, Andreu Benito, Marcel Borràs, Aina Calpe, Joan Carreras, Laia Duran, Toni Mira , Pau Roca, Mar Ulldemolins
Escenografia:
Max Glaenzel
Ajudantia de direcció:
Alba Pujol
Vestuari:
Silvia Delagneau
So:
Agustí Viladomat
Il·luminació:
Agustí Viladomat
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Heartbreak Hotel, Teatre Nacional de Catalunya
Companyia:
Centre de Titelles de Lleida
Sinopsi:

Joan Sales va dedicar la major part dels seus esforços creatius a bastir el que seria la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. Un retrat d’una admirable cruesa de detalls i d’una ferma duresa contra els excessos de tots dos bàndols, que sense perdre fortalesa en les conviccions ideològiques del seu autor, en cap moment evita caure en les postures maniquees que tan sovint han facilitat l’elaboració de discursos reduccionistes sobre aquell conflicte de dolorosa resolució.

L’obra mestra de Sales ressegueix la vida al front i la rereguarda a partir dels diferents punts de vista de tres joves amics que van combatre junts al front d’Aragó, i que estan alhora units i separats pel seu amor cap a dues figures femenines que viuen la realitat de les rereguardes oposades des d’aquella «incerta glòria d’un matí d’abril» —parafrasejant el vers shakespearià d’Els dos cavallers de Verona— en què l’alçament de les forces militars va desencadenar el conflicte bèl·lic.

Àlex Rigola s’acosta a les pàgines d’una de les més grans novel·les catalanes per oferir-ne la seva personal lectura escènica, en la línia de treballs anteriors com la seva aplaudida 2666 sobre la novel·la de Roberto Bolaño.

I tota la joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampecs de glòria, però ¿Quina glòria, Déu meu? Hi ha el despertar, i els despertars són tristos, després de les nits de febre i de desvari. Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau... Un es desperta de la seva joventut i li sembla haver tingut febre i desvari, però un s’arrapa al record d’aquell desvari i d’aquella febre, d’aquella tempesta tenebrosa, com si fora d’ella no hi hagués res que valgués la pena en aquest món. Jo no sóc més que un supervivent, un fantasma, no visc més que de records.

(Joan Sales, Incerta glòria)

Edat recomanada: a partir de 16 anys

Mar Ulldemolins, premiada en la categoria d'actriu de repartiment per aquest espectacle i Marits i mullers. Premis de la Crítica 2015.

Espectacle finalista en la categoria d'adaptació/ dramatúrgia. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria d'espai sonor. Premis de la Crítica 2015



Crítica: Incerta glòria

10/06/2015

La gloria aunque incierta es un éxito seguro y merecido.

per Elisa Díez

Palabras mayores adaptar una obra como Incerta Glòria a la escena, pero si detrás está Àlex Rigola, la cosa da menos miedo. No conocía la obra, no he sido de esas personas que admite haberla devorado, pero de historias de la Guerra Civil aquí o allá conozco. Avisada estaba que durante la primera parte había una amalgama de personajes, pero a los que llevamos muchas series a nuestras espaldas, este hecho no nos debería asustar aunque aquí no haya un rewind posible.

Una vez metidos en harina, de la primera parte impresiona casi más la puesta en escena que la historia en sí. La sala petita desnuda, o más oscura de lo que nos tiene acostumbrados, con un mobiliario que nos produce una sensación de frío, más allá del que nos producirá algunas de las palabras pronunciadas. Sin duda la interpretación clave de esta parte corre a cargo del Pau Roca, y sobre todo en la escena final que es memorable.

En la segunda parte me hubiera quedado toda la vida, pasamos del frío a la ternura, dios mediante un intermedio, con una espectacular Mar Ulldemolins, cuya interpretación pone los pelos de punta y nos deja lágrimas en los ojos. Una escena muy íntima, donde el tiempo pasa volando y al volver a la realidad de la sala sientes un y mil punzadas en el estómago.

La puesta en escena de la tercera parte es espectacular, grandilocuente. Quizás sea el tiro certero final para un cúmulo de sensaciones que vas acumulando durante toda la obra y que estalla definitivamente. (...)

Trivial