Incerta glòria

Teatre

informació obra


Direcció:
Àlex Rigola, Damiano Michieletto
Intèrprets:
Nao Albet, Andreu Benito, Marcel Borràs, Aina Calpe, Joan Carreras, Laia Duran, Toni Mira , Pau Roca, Mar Ulldemolins
Escenografia:
Max Glaenzel
Ajudantia de direcció:
Alba Pujol
Vestuari:
Silvia Delagneau
So:
Agustí Viladomat
Il·luminació:
Agustí Viladomat
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Heartbreak Hotel, Teatre Nacional de Catalunya
Companyia:
Centre de Titelles de Lleida
Sinopsi:

Joan Sales va dedicar la major part dels seus esforços creatius a bastir el que seria la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. Un retrat d’una admirable cruesa de detalls i d’una ferma duresa contra els excessos de tots dos bàndols, que sense perdre fortalesa en les conviccions ideològiques del seu autor, en cap moment evita caure en les postures maniquees que tan sovint han facilitat l’elaboració de discursos reduccionistes sobre aquell conflicte de dolorosa resolució.

L’obra mestra de Sales ressegueix la vida al front i la rereguarda a partir dels diferents punts de vista de tres joves amics que van combatre junts al front d’Aragó, i que estan alhora units i separats pel seu amor cap a dues figures femenines que viuen la realitat de les rereguardes oposades des d’aquella «incerta glòria d’un matí d’abril» —parafrasejant el vers shakespearià d’Els dos cavallers de Verona— en què l’alçament de les forces militars va desencadenar el conflicte bèl·lic.

Àlex Rigola s’acosta a les pàgines d’una de les més grans novel·les catalanes per oferir-ne la seva personal lectura escènica, en la línia de treballs anteriors com la seva aplaudida 2666 sobre la novel·la de Roberto Bolaño.

I tota la joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampecs de glòria, però ¿Quina glòria, Déu meu? Hi ha el despertar, i els despertars són tristos, després de les nits de febre i de desvari. Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau... Un es desperta de la seva joventut i li sembla haver tingut febre i desvari, però un s’arrapa al record d’aquell desvari i d’aquella febre, d’aquella tempesta tenebrosa, com si fora d’ella no hi hagués res que valgués la pena en aquest món. Jo no sóc més que un supervivent, un fantasma, no visc més que de records.

(Joan Sales, Incerta glòria)

Edat recomanada: a partir de 16 anys

Mar Ulldemolins, premiada en la categoria d'actriu de repartiment per aquest espectacle i Marits i mullers. Premis de la Crítica 2015.

Espectacle finalista en la categoria d'adaptació/ dramatúrgia. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria d'espai sonor. Premis de la Crítica 2015



Crítica: Incerta glòria

13/06/2015

dura de rosegar

per Francesc Massip

Notable esforç de dur a escena una novel·la emblemàtica com Incerta glòria, tan significativa per explicar la guerra civil des de l’òptica dels vençuts, escrita quan manaven els vencedors (han deixat mai de manar?), prohibida i a la fi mutilada brutalment pels censors. Els mèrits de Sales són indiscutibles, per la seva ambició i alenada, però una adaptació dramàtica requeria més ritme i un ensinistrament més adequat dels intèrprets que semblen no entendre els personatges que incorporen. De tot el repartiment només Aina Calpe atorga elegància i grandesa a la Carlana i, sobretot, Mar Ulldemolins aconsegueix fer vibrar la Trini amb una expressivitat i intensitat interpretativa que commou. La resta són esvaïdes ombres dels rols originals, atrapats en l’encarcarament d’uns monòlegs que no arriben amb la tensió que l’espectacle requeriria. L’estètica rigoliana, micros en mà o plovent del teler, ja ha esdevingut un tòpic dels seus muntatges, però no crec que ajudi gaire a servir un text èpic com el de Sales, ni tampoc a acompanyar un trajecte que es fa llarg i feixuc i distant, fora del brillant parèntesi del segon acte (Trini).


Trivial