Incerta glòria

Teatre

informació obra


Direcció:
Àlex Rigola, Damiano Michieletto
Intèrprets:
Nao Albet, Andreu Benito, Marcel Borràs, Aina Calpe, Joan Carreras, Laia Duran, Toni Mira , Pau Roca, Mar Ulldemolins
Escenografia:
Max Glaenzel
Ajudantia de direcció:
Alba Pujol
Vestuari:
Silvia Delagneau
So:
Agustí Viladomat
Il·luminació:
Agustí Viladomat
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya, Heartbreak Hotel, Teatre Nacional de Catalunya
Companyia:
Centre de Titelles de Lleida
Sinopsi:

Joan Sales va dedicar la major part dels seus esforços creatius a bastir el que seria la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. Un retrat d’una admirable cruesa de detalls i d’una ferma duresa contra els excessos de tots dos bàndols, que sense perdre fortalesa en les conviccions ideològiques del seu autor, en cap moment evita caure en les postures maniquees que tan sovint han facilitat l’elaboració de discursos reduccionistes sobre aquell conflicte de dolorosa resolució.

L’obra mestra de Sales ressegueix la vida al front i la rereguarda a partir dels diferents punts de vista de tres joves amics que van combatre junts al front d’Aragó, i que estan alhora units i separats pel seu amor cap a dues figures femenines que viuen la realitat de les rereguardes oposades des d’aquella «incerta glòria d’un matí d’abril» —parafrasejant el vers shakespearià d’Els dos cavallers de Verona— en què l’alçament de les forces militars va desencadenar el conflicte bèl·lic.

Àlex Rigola s’acosta a les pàgines d’una de les més grans novel·les catalanes per oferir-ne la seva personal lectura escènica, en la línia de treballs anteriors com la seva aplaudida 2666 sobre la novel·la de Roberto Bolaño.

I tota la joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampecs de glòria, però ¿Quina glòria, Déu meu? Hi ha el despertar, i els despertars són tristos, després de les nits de febre i de desvari. Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau... Un es desperta de la seva joventut i li sembla haver tingut febre i desvari, però un s’arrapa al record d’aquell desvari i d’aquella febre, d’aquella tempesta tenebrosa, com si fora d’ella no hi hagués res que valgués la pena en aquest món. Jo no sóc més que un supervivent, un fantasma, no visc més que de records.

(Joan Sales, Incerta glòria)

Edat recomanada: a partir de 16 anys

Mar Ulldemolins, premiada en la categoria d'actriu de repartiment per aquest espectacle i Marits i mullers. Premis de la Crítica 2015.

Espectacle finalista en la categoria d'adaptació/ dramatúrgia. Premis de la Crítica 2015

Espectacle finalista en la categoria d'espai sonor. Premis de la Crítica 2015



Crítica: Incerta glòria

22/05/2015

Una «Incerta glòria» en clau de trencadís gaudinià

per Andreu Sotorra

Sembla que va ser el mateix director Àlex Rigola qui va demanar que la versió dramatúrgica que ha fet de la novel·la 'Incerta glòria' no es programés a la Sala Gran del TNC perquè volia aconseguir una atmosfera més íntima. Aquesta decisió estètica demostra el respecte amb què Rigola ha buidat l'essència de l'obra de Joan Sales (Barcelona, 1912 - 1983), com si els personatges principals, els secundaris i l'espai geogràfic principal de la trama, el front d'Aragó, fossin peces de porcellana de fràgil manipulació.

Segurament per això, Àlex Rigola recorre al simbolisme per reflectir alguns dels passatges més sensibles de transcriure en llenguatge teatral. Tot i així, aconsegueix que la sensació dels retrunys dels obusos s'escampin per la Sala Petita del TNC com si fossin reals i crea també un clima tenebrós en la nit de les trinxeres quan dos dels principals personatges (en Lluís i en Juli Soleràs) es parlen de trinxera a trinxera (quan el segon ja s'ha passat al bàndol feixista) o impregna de fredor de l'hivern aragonès l'escenari quan s'arriba a la derrota i la fugida en escampadissa del que queda de l'exèrcit republicà amb una pluja de cables i micròfons que creen un paisatge laberíntic per on circulen els personatges.

'Incerta glòria', la novel·la, té una estructura narrativa que proposa al lector que hi posi la seva part d'imaginació per crear l'acció que s'hi relata. I aquesta mateixa proposta és la que fa Àlex Rigola amb un muntatge sobri, que tendeix a l'estaticisme, reservat exclusivament a la paraula i on el moviment més coreogràfic queda a les mans de les figures d'en Picó i la Molinera aragonesa, dos personatges que avisen els espectadors que s'han d'oblidar del realisme perquè el teatre no és el cinema, registre, per cert, el de la pantalla, que la novel·la 'Incerta glòria' experimentarà també ben aviat amb el film que prepara el director Agustí Villaronga i la productora Isona Passola, artífexs de l'èxit de 'Pa negre'. (...)

Trivial