23 F Anatomia d'un instant

informació obra



Direcció:
Àlex Rigola
Companyia:
Heartbreak Hotel
Autoria:
Àlex Rigola
Intèrprets:
Enric Auquer, Pep Cruz, Xavi Sáez, Roser Vilajosana
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Berta Riera
Il·luminació:
August Viladomat
So:
Igor Pinto
Vídeo:
Amanda Baqué
Ajudantia de direcció:
Alba Pujol
Sinopsi:

El director Àlex Rigola porta a escena una proposta de teatre document, una aproximació al període de la transició espanyola prenent d’eix vertebrador el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Un assaig a partir de la novel·la de Javier Cercas Anatomía de un instante: l’instant en què Adolfo Suárez, president del govern en funcions, es va estar assegut mentre les bales dels colpistes brunzien al voltant seu a l’hemicicle del Congrés dels Diputats i tots els altres parlamentaris –tots menys el general Gutiérrez Mellado i el secretari general del Partit Comunista Santiago Carrillo– buscaven refugi sota els seus escons. La crònica d’aquest gest i la crònica d’un cop d’Estat, i la crònica d’uns anys decisius en el naixement de la nostra democràcia.

Crítica: 23 F Anatomia d'un instant

18/04/2021

«¡Ar zuelo tor mundo!»

per Andreu Sotorra

Com més et mires el tall del vídeo en blanc i negre —gràcies a la càmera que es va mantenir arriscadament oberta de TVE fins que un guàrdia civil la va ordenar apagar— de dos quarts i mig de set del vespre (18:23 h) del 23 de febrer del 1981 al Congrés dels Diputats de Madrid, més et sembla la paròdia d'una escena de guignol amb el colpista Antonio Tejero, pistola en mà i tricorni al cap, esgargamellant-se com un mestre de l'antiga escola: «¡Al suelo todo el mundo!», de la mateixa manera que ho fa el titella Tòfol quan apallissa el Dimoni.

El temps —i ja són quaranta anys— ho esmorteeix tot. Però allò que ara sembla un funció de guignol en aquell moment no va ser pas una broma. En tot cas, sí que va ser una mala passada que els quadres de l'antic règim van voler jugar a la que encara era una feble democràcia en construcció.

Com va passar el 1936, quan el govern de la República va fer els ulls clucs i les oïdes sordes al soroll de sabres que hauria pogut aturar, el 23F del 1981 també es van fer els ulls clucs i les oïdes sordes a allò que els cercles més íntims de l'Estat espanyol veien venir. No en va, l'Operació Galàxia del 1978, un prematur cop d'estat fallit, ja tenia el mateix tinent coronel Tejero al capdavant a la taula del cafè Galaxia de Madrid on es va planejar el cop per al mes de novembre d'aquell any.

El que va passar entre el vespre del 23-F del 1981 i la matinada del 24-F ha estat fruit de múltiples especulacions i d'incògnites que probablement no s'aclariran mai, sobretot perquè el dit acusador assenyala el que aleshores era el cap d'estat, el rei borbó i hereu franquista, Joan Carles I, ara rei emèrit vagant pels deserts de sorra.

El director Àlex Rigola es basa en la novel·la «Anatomia d'un instant» (Mondadori / Rosa dels Vents, 2009) de Javier Cercas (Ibahernando, Cáceres, 1962), autor adoptiu de Girona on ha crescut i viscut des de petit i on ha exercit de professor universitari. Àlex Rigola no ha fet exactament una adaptació de la novel·la sinó que n'ha fet una interpretació i s'ha basat en tres personatges clau d'aquella efemèride: el president del govern espanyol Adolfo Suárez, el diputat comunista Santiago Carrillo i el tinent general i vicepresident del govern Manuel Gutiérrez Mellado. Tres noms, esclar, que per a generacions més joves suposo que és com si els parlessin de la “guerra de Cuba”.

Els tres, aquell vespre colpista, no es van deixar intimidar per les ràfegues de metralleta al sostre del Congrés, on ha quedat el testimoni per als visitants, i no es van acoquinar sota els escons com tots els altres sinó que es van mantenir al seu lloc, després que el tinent general Gutiérrez Mellado s'enfrontés a peu dret —qüestió de galons— als colpistes i fos empentat per algun dels guàrdies civils.

La retransmissió d'aquells minuts, per als que la seguien per atzar per la ràdio (Cadena SER), va ser encara més alarmant que les imatges vistes després de televisió espanyola perquè els trets per ràdio no desvelaven si havien anat a parar al sostre o havien anat a tocar a algun dels diputats. La incertesa va durar una bona estona. Es van carregar de piles els transistors i es van fer les primeres maletes per si calia sortir cames ajudeu-me. Al carrer, silenci somort. I només alguns agosarats van trucar a les portes del Palau de la Generalitat demanant armes per si calia enfrontar-se als colpistes. El que va passar ja ho sabem i queda resumit en una frase: “Tranquil, Jordi, tranquil, que és la guàrdia civil”. L'endemà, tothom a la feina. Però a la democràcia encara avui se li nota la ferida.

Àlex Rigola revesteix de comèdia aparent un dels fets històrics més importants de la mal anomenada Transició espanyola. I ho fa incidint en el paper de cadascun d'aquells tres personatges clau a qui el mateix Javier Cercas atribueix el do de la reconversió: un, Suárez, des del falangisme; l'altre, Gutiérrez Mellado, des del franquisme; i l'altre, Santiago Carrillo, des del comunisme estalinista. Tres orígens que eren clarament contraris a qualsevol intent de democràcia i que Cercas qualifica com a personatges que recorren a l'art de la traïció.

De fons, el considerat avortador del 23F, l'aleshores rei borbó Joan Carles I. I a l'escenari, els quatre intèrprets que expliquen, no tant com a personatges, sinó com a narradors, allò que passa pel cap de cadascun dels protagonistes, a banda de fer paral·lelismes amb altres veus involucrades en el cop com el general Milans del Bosch —nissaga colpista— el dels tancs pels carrers de València, o el general Alfonso Armada, el preceptor del rei i qui molts consideren encara avui que era el nom que s'amagava darrere “l'autoridad competente” que anunciava el colpista Tejero als diputats del Congrés mentre ell ja s'anava posant neguitós i descobria que els impulsors del cop li havien fet “botifarra”.

Val la pena veure també ara a la xarxa —quaranta anys després— el vídeo on una colla de nostàlgics del franquisme li reten un homenatge, en temps de foguera independentista, i com ell garanteix, amb una copa de vine negre a la mà, que Espanya —la seva Espanya, esclar— no es trencarà mai perquè hi ha la guàrdia civil, la policia espanyola i l'exèrcit que la protegeixen. Com canten aquells: “Mama por!».

Fa de mal dir, però el muntatge d'Àlex Rigola té més de pedagògic que de document, malgrat els recursos de les projeccions i els flaixos històrics. Dic pedagògic perquè als que van viure el 23F i ja tenen una edat no els explica gaire cosa més de nou. En canvi, a moltes generacions joves —pel buit històric de l'ensenyament als instituts— sí que els descobreix què va passar molt abans que ells nasquessin, com han admès, per exemple, dos dels intèrprets més joves: Enric Auquer i Roser Vilajosana, feliçment nascuts el 1988 i el 1994.

Tant ells dos com els altres dos més veterans, Xavi Sáez i Pep Cruz, tenen moments de gran potència narrativa. Fan viure els diàlegs o els personatges de qui parlen com si fossin ells mateixos. Fa la impressió que ho expliquen a l'auditori, però també que s'ho expliquen a ells mateixos. ¿Com s'entendria, si no, que Roser Vilajosana —vestuari masculí— pogués fer d'Adolfo Suárez? Contrastar el tricorni amb els globus de festa d'aniversari, els impermeables, la coca-cola i les patates xips ja forma part de la mirada d'Àlex Rigola, gairebé de “dramma giocoso”, que l'acosta, com deia al principi, al guignol, a la mateixa peça de guignol que sembla ara el tall de vídeo en blanc i negre dels fets i que es podria titular, amb permís del protagonista: «¡Ar zuelo tor mundo!». (...)