23 F Anatomia d'un instant

informació obra



Direcció:
Àlex Rigola
Companyia:
Heartbreak Hotel
Autoria:
Àlex Rigola
Intèrprets:
Enric Auquer, Pep Cruz, Xavi Sáez, Roser Vilajosana
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Berta Riera
Il·luminació:
August Viladomat
So:
Igor Pinto
Vídeo:
Amanda Baqué
Ajudant de direcció:
Alba Pujol
Sinopsi:

El director Àlex Rigola porta a escena una proposta de teatre document, una aproximació al període de la transició espanyola prenent d’eix vertebrador el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Un assaig a partir de la novel·la de Javier Cercas Anatomía de un instante: l’instant en què Adolfo Suárez, president del govern en funcions, es va estar assegut mentre les bales dels colpistes brunzien al voltant seu a l’hemicicle del Congrés dels Diputats i tots els altres parlamentaris –tots menys el general Gutiérrez Mellado i el secretari general del Partit Comunista Santiago Carrillo– buscaven refugi sota els seus escons. La crònica d’aquest gest i la crònica d’un cop d’Estat, i la crònica d’uns anys decisius en el naixement de la nostra democràcia.

Crítica: 23 F Anatomia d'un instant

20/04/2021

Qui s'amagui sota l'escó, és un gallina!!!

per Ramon Oliver



Decididament, allò que va passar el 23 de febrer de fa poc més  de 40 anys, no en va tenir res –però res- de festiu. Però a l’hora de donar-li forma escènica al llibre que Javier Cercas va publicar el 2009, i en el qual l’autor sotmet a dissecció anatòmica un instant clau d’aquella nefasta jornada, Àlex Rigola sí opta per presentar-nos  l’escenificació d’aquell moment  com si ens trobéssim ficats  a una gens formal festa a la qual hem estat convidats . En concret , una distesa festa d’aniversari amb tarannà un xic infantil i vestimenta  un xic apallassada  ; una festa d’aquelles  que et muntes amb quatre globus, un cavallet en pla taula, i un munt de gots de cartró plastificat. Ens podríem preguntar, això sí, què és en concret el que estem celebrant en aquesta festa. Celebrem, evidentment , que l’altre festa, la festa sorpresa que havien organitzat els colpistes , no acabés  en un bany de sang, i /o en una liquidació ràpida dels avanços democràtics que s’havien produït a l’estat espanyol al llarg d’aquell període conegut com “la Transició” que encara ara – de fet, ara potser més que mai- segueix sent objecte de les més variades i de vegades contradictòries interpretacions.  A banda d’això: celebrem també potser que d’aquell 23 F vist de vegades com el punt i final de la Transició, n’acabés sortint una democràcia enfortida que havia aconseguit superar el sempre esgarrifós  temor del pronunciament militar , tan habitual a casa nostra? Celebrem  potser – per contra- que d’aquell cop fallit potser no tan fallit, n’acabés sortint una democràcia que, sota l’amenaça de sables i tricornis, havia assumit definitivament els límits que no podia traspassar? Celebrem que d’aquell cop fallit o no fallit (aquesta és la qüestió, com diria el bon príncep d’una Dinamarca en la qual  alguna cosa feia olor a podrit) en sortís enfortida la imatge d’una monarquia que va saber aturar a temps la tragèdia, tal i com sosté el mateix Cercas? O celebrem que- com sostenen altres veus- s’acabés imposant una imatge oficial sobre el paper jugat llavors per la monarquia , que ha tapat amb maquillatge el grau d’informació i implicació real que la testa coronada va tenir en torn als fets?  El cert és que quan acabi la festa teatral  en la qual l’avui rei emèrit  -els  mèrits del qual són també ara ben discutits- hi fa constant acte de presència amb forma de ninot,    i arribi la ressaca, és ben probable que moltes de les preguntes que els hi surten al pas als analistes del 23 F, segueixin sense tenir una resposta prou clara. I ben mirat, això aigualeix una mica qualsevol festa.

 Però tornem a aquell instant que l’excel·lent llibre de Cercas pren com a punt de partida per anatomitzar una mica alhora  l’instant decisiu que vivia tot el país. Quelcom que, d’altra banda, crea un vincle evident entre aquest text, aquesta mena d’assaig novel·lat, i aquell altre i magnífic “Soldats de Salamina” que tant va contribuir a popularitzar l’obra literària  de Cercas. I si el recordeu, recordareu que també en aquell cas Cercas es centrava en l’anatomia d’un instant decisiu: aquell en el qual un soldat republicà que té encanonat a punt de tret al fugitiu ideòleg de la Falange Espanyola Rafael Sánchez Mazas, decideix perdonar-li la vida i deixar-lo seguir fugint.

L’instant del 23 F en el qual se centra Cercas és aquell en el qual Tejero,  després d’irrompre a trets a l’hemicicle , crida allò de “Todos al suelo”, i el Congrés en ple es llença a terra per sota del seu escó parlamentari. Amb tres excepcions: la de l’encara President del Govern Adolfo Suárez (amb uns antecedents, per cert, tan falangistes com els del mateix Sánchez Mazas), la del Secretari General del Partit Comunista Santiago Carrillo, i la del tinent general Gutiérrez Mellado. Tres personatges, d’altra banda, ben significatius, ateses les ben susceptibles de polèmica  implicacions vinculades al seu passat, i el paper que estaven jugant en el present de la nova democràcia. Cercas , com en el llibre anterior, té l’encert de recordar-nos la força determinant que pot adquirir un instant , i la forma com aquest instant pot definir el futur de qui el viu amb una dimensió de la qual probablement no n’és del tot conscient ni  mentre l’està vivint, i  que pot alhora fins i tot contribuir a fixar la imatge de sí mateix que vol transmetre com a legat. I té l’encert de vincular a aquest instant tota la informació documental  sobre com van anar avançant els esdeveniments al llarg d’aquelles tan tenses hores. Certament, intentant penetrar en la psicologia de Suárez ( l’actor principal del drama) i dels altres dos “dissidents” que es van negar a llançar-se per terra tal i com exigia Tejero, Cercas s’allunya de la crònica  històrica amb pretensions  rigoroses per entrar en els terrenys de l’especulació. Però alhora, ens recorda que “novel·litzar “ constitueix de vegades la millor forma d’apropar-se a les ambigües cares d’una veritat que sovint reclama el seu caràcter “objectiu”, mentre es lliura alhora sense problemes a la subjectivitat de qui presenta la reclamació.

Però la dramatúrgia que Rigola construeix tot partint del llibre de Cercas, i mentre proclama alhora la seva intenció de reproduir amb fidelitat la seva mateixa estructura, en realitat diria que el que fa, és banalitzar  una mica aquell text . I afegiria  que Rigola  fins i tot entra involuntàriament en contradicció amb la mateixa  estructura literària a la qual vol ser-li tan fidel. Pel que fa a la banalització, aquesta te la trobes de cara tot just entrar a la ja molt esmentada festa que  els intèrprets en han preparat des de l’escenari; aquesta festa de celebració que mai acaba de definir què dimonis és el que realment s’està celebrant. I la festa, acaba semblant de vegades un recurs un xic fàcil; una forma d’intentar suavitzar la por que provoca sentir que una part del públic se’t pot escapar ,  davant el munt d’informació acompanyada d’un munt d’imatges d’aquella jornada  que et disposes a oferir-li. Cal relaxar el tema. Cal que de tant en tant, els intèrprets facin una mica de broma. Encara que sigui recorrent a la broma fàcil de posar-se a fer el gallina cada cop que es remarca la manera com –tret de les excepcions assenyalades- els senyors i les senyores congressistes van amagar-se “covardament” ... mentre la ciutadania restava també ben tancadeta a casa , sense fer cap intent de sortir al carrer  amb ganes de defensar la democràcia , encara que fos assumint una mica de risc personal. Cert: com qui no vol la cosa, el text deixa anar una mena de disculpa sobre l’actuació d’aquells parlamentaris: al cap i a la fi, qui, no s’amagaria sota el seient, en front d’una “balacera” com l’organitzada per Tejero? Però el que s’imposa per damunt de la frase comprensiva, és la imatge dels intèrprets fent el gallina ,i assenyalant amb les seves plomes als parlamentaris i a les parlamentaries porucs i poruques. La disculpa perdonavides passa desapercebuda. Com també ho fan les preguntes que es projecten en pantalla al tram final de l’espectacle, entre ballaruca, cançonetes i incitacions a que l’espectador/a s’apunti a la gresca donant palmes. Entre tanta animació, les tímides preguntes escrites (però no pronunciades en veu alta)  al voltant del sentit o no sentit que té la institució coronada , són com aquella nota a peu de pàgina que t’oblides de llegir, de tant enganxat com estàs al text principal. I d’altra banda, seguint fil per randa el llibre de Cercas (amanit, això sí, amb uns pocs apunt o records personals dels intèrprets que tampoc no passen de l’alegre superficialitat festiva), l’espectacle perd l’oportunitat de fer allò que justament feia Cercas l’any 2009: perd l’oportunitat d’aportat quelcom nou a la informació ja registrada, de prendre un punt de vista enriquidor a l’hora de construir la dramatúrgia ( la festa, no en té res d’això) , de poder provocar si cal polèmica, de sortir-se’n de la seva zona de confort. Aquest és precisament el perill que té organitzar una festa com aquesta: les ganes de celebrar , impedeixen qüestionar-se el sentit de la celebració. I això, no fa per a un creador com ara Rigola.