Enguany fa 40 anys de l’intent de cop d’estat que va posar fi al període històric de la Transició: el pas de la dictadura franquista a la monarquia parlamentària. L’espectacle que ha dirigit Alex Rigola al Lliure és una mena de festa d’aniversari. En l’actual conjuntura política, sembla pertinent revisar el passat recent i l’efemèride esdevé una bona oportunitat. El muntatge teatral segueix el guió de l’assaig novel·lat de Javier Cercas que dona títol a l’espectacle (Anatomia de un instante, Mondadori, 2009). No és aquest l’espai per parlar de les bondats del relat de Cercas, periodístic que no històric -la història imposa altre tipus de rigors-, i amb una tendència a arrodonir la narració, a fer-la anar cap a on sospita que podria anar sense tenir-ne cap certesa documental.
L’espectacle parteix d’una dramatúrgia que en cap moment pretén incorporar els personatges històrics com a tals; sinó que, fent un ús preferent de la tercera persona, en alguns moments es fan petites imitacions o es poden identificar les traces d’algun personatge històric en allò que els actors fan a escena. El recurs a la projecció audiovisual del gravat en directe per les càmeres de RTVE a l’hemicicle parlamentari s’imposa en els moments claus, ja que aquestes gravacions estructuren també l’obra de Cercas. Si bé el relat dramatúrgic no depassa el referent textual, sí que és curiosa la forma escènica que pren. Arribem a la sala on els quatre intèrprets ens donen la benvinguda abans de començar “la festa”. Són Enric Auquer, Pep Cruz, Xavi Sáez i Roser Vilajosana. Els homes vestits amb unes disfresses d’unicorns de coloraines que fan pensar en la sèrie infantil My Little Ponny, Roser Vilajosana amb un vestit jaqueta negre, camisa blanca i corbata. Tres “augusts” i una “enfarinada”, una formació que als boomers ens retrotrau a la d’Había una vez... un circo dels que van ser durant aquells anys “els pallassos de la tele”. Per bé que estem parlant de teatre documental, un finíssim sentit de l’humor travessa tot el muntatge. Les concomitàncies amb una funció de pallassos hi són de bon començament: els quatre actors interpreten l’himne d’Espanya que, sense la grandiloqüència de la secció de vents i acompanyats tan sols d’una humil guitarra, sona ben diferent. Un ninot amb el perfil del rei emèrit es mira impassible l’escena. Ocupa un tro confegit, sense cap mena de dissimulació, amb mobiliari escolar. Hi ha globus de colors i bombes de confeti; tot molt naïf. De l’actuació només cal dir que mantenir la seriositat documental amb una disfressa aparentment sortida d’un basar oriental és ja tota una proesa. Els quatre intèrprets juguen un paper didàctic amb un subtil to sorneguer que va creixent a mesura que avança la funció. Alex Rigola ens convida a una festa, no especialment divertida, que ens genera molts interrogants.
