Des-espera

Dansa

informació obra


Autoria:
Les impuxibles
Direcció:
Les Impuxibles
Sinopsi:

Les Impuxibles són una pianista i una ballarina. Són dues germanes, dues creadores, dues intèrprets. Són la Clara i l’Ariadna Peya. Són una fusió que conté la potència de la qualitat artística de cada una per separat i l’harmonia del vincle que les uneix.

Les Impuxibles arriben al Cruïlla XXS amb el seu espectacle Des-espera, una obra de dansa-teatre creada per Ariadna Peya, Clara Peya i Marc Soler a partir de l’últim disc de Clara Peya. Una proposta poètica despullada, enèrgica i personal.

Des-espera parla de viure en contradicció, i de la acceptació d’aquesta contradicció com a camí per créixer. Des-espera parla del que s’espera de nosaltres, o del que no s’espera. Des-espera parla d’encendre i apagar, d’agitar i de calmar, de ferir i de curar, d’esperar i de des-esperar.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Des-espera

26/08/2020

Dansa i circumstàncies

per Jordi Sora i Domenjó

Entre les propostes de Les Impuxibles, aquesta és l’obra del grup on la dansa pren un protagonisme més ben definit. Es tracta de la segona estrena del Festival Dansàneu, amb una magnífica acollida per part del públic. De fet, es podria dir que és un regal personal que Ariadna Peya es fa per explicar-se amb total llibertat a partir d’una nota biogràfica cabdal: la seva relació amb Marc Soler, catorze anys més jove que ella. Pot semblar una anècdota, però és el primer cop que la música al piano de Clara Peya, d’una intensa emprempta i una interpretació apassionada -tal com ens té acostumats- comparteix plenament protagonisme amb la fisicalitat noble d’ell i la coreografia sensible de la seva companya. El conjunt dibuixa emotivitat i cada intèrpret transcorre segons els seus potencials, en una amalgama amb la qual és fàcil empatitzar.

La coreografia general de la peça és rítmica: marcada per la inflexió de la música de l’àlbum AA (Analogia de l’A-mort). De caràcter descriptiu, accentua l’estat de l’ànima que Marc Soler s’encarrega de narrar: les crítiques, qüestionament i dubtes davant d’una relació poc normativa. No es tracta d’una unitat de disseny, sinó més aviat de duets sense solució de continuïtat, que la complicitat entre ells dos s’encarrega de clarificar allà on l’expressivitat gestual o la dicció no arriben. La seva és una història prou verídica, que poden explicar cadascú d’ells sense necesitat de l’altre, com es demostra en els dos solos que protagonitzen en diferents moments de l’obra: ell fent d’equilibrista, ella ballant.

Es troba a faltar, de totes maneres, un major aprofundiment en els trets psicològics dels personatges, cosa que limita la narrativa general de la peça, fins al punt de resultar lineal. I una major experimentació en el fraseig del moviment, perquè al costat d’aquella música plena de voluptuositat, resulta un model de dansa contemporani massa a l’ús. Malgrat aquests inconvenients, cap dubte que aquest serà un dels èxits més celebrats en els pròxims mesos.

Text publicat a: escena de la memòria