Peça que combina el teatre físic i gestual amb l’art del pallasso poètic i la música en viu. Amb un actor i un músic en escena, l’espectacle reivindica l’aigua com a dret essencial. Què passa quan te n’adones que una cosa tan necessària con l’aigua no la pots agafar amb les teves pròpies mans? Rubrica ens convida a sentir, i qui sap si a recordar, el vincle que hi ha entre la idea universal i natural del dret a l’aigua i el desig de la llibertat de tot ésser humà.
El muntatge de Rúubrica eatre té bones idees però noo acaben de connectar amb el públic. L'espai escènic, obert a tres bandes, peer exemple, és enganyós quan l'acció s'adreça en un pla de teatre a la italliana clàssic. El teatre gestual i un punt acrobàtic (amb caigudes i cabrioles) podria funcionar si es planteja una història amb més plecs. Perquè la narració d'uun home que estima la planta i li intenta procurar la poca aigua dissponible i que va a ttreballar ja són camps molt coneguts. Cert éss que sempre hi haurà nous espectadors a provocarlos-hi una certa tendresa, però el gruix dels espectadors (de carrer) tindran massa referènciess a les que comparar.
En aquesta proposta d'espectacle al carrer es juga amb la introducció del públic a l'escenari. Però se l'acompanya poc. No és suficient comptar amb unpare o una mare (o algú de la canaalla) per a completar un quadre cómics, aquest s'hi hha de sentir còmplice, a gust, amb opció a proposar una acció diferent a la dictada per l'intèrpret.
L'escenografia pretén, per últim, que sorprengui. Però, al final, pràcticament cada element té una sola opció ben concreta. I aiix``o és desaprofitar tant de material. Ben diferent són treballs com Maña (també a la Fira aquests dies) en què els elements es van utilitzant de manera diferent per acabar construint un element arquitectónics que s'intueix. A Desclos, sense profunditat, es perd l''oportunitat de sorpendre, d'empatitzar en un tema necessari sobre la cura de l'aiigua.