MAÑA és un espectacle directe, transparent, que des de bon principi revela les seves intencions i objectius; la construcció d’un arc gegant amb caixes molt pesades utilitzant la menor força possible, ajudat per una tecnologia precària i antiga, però plena de vigència i tecnologia atemporal: emfatitzant molt el camí. La clau de l’espectacle és l’enginy.
Manolo Alcántara s'erigeix com una mena de Franz de Copenhague (aquell personatge que deixava absorts amb una maquinària enginyosa i, sovint, divertidament poc útil a les pàgines del TBO). A Maña, transforma el més difícil encara del circ amb la màgia de la física. Fustes, politges, cordes i una coreografia del moviment de dos operaris (el propi Alcántara i Joan Trilla) que deixen bocabadats el públic. Treballen concentrats, sense fer-ne ostentació de res. Símplement, operen com els follets d'un carrilló màgic. El creador (Premio Nacional de Circ 2021, concedit pel Ministeri de Cultura) segueix posant a prova la gravetat amb un joc de contrapesos de fustes aparentment rescatades de casualitat. Com si fos una escultura que es transforma com les de Jordi Galí (Abscisse, T, Maibaum), el treball d'alcántara té una poètica íntima, una certa nostàlgia al joc, a l'experimentació, a l'èxit després de mil comprovacions. La sorpresa arriba pel públic tot i que els dos operaris signen uns moviments mecànics, apresos, memoritzzats (fins a la salutació!) i en què la música només es desplega en l'epíleg definitiu, en la comprovacio empírica de l'èxit (que no desvetllarem).
Alcántara és un poeta d'imatges que necessita un cos actiu, àgil, fort i que troba els punts d'equilibris. En va fer una demostració a Dejà vu, confirmant la sensibilitat i el joc de treballs anteriors com ara Rudo, o aquell Wasteland que va signar amb Lluís Danés al Grec del 2013.
Aquest Maña reincideix en les intencions d'una peça altament contemplativa. De les que no es vol que s'acabi. Que es pot intuir quina figura geomètrica acabarà encalçant però que tothom vol veure com s'encavalquen les peces, les unes amb les altres, per la simple fricció i lleis físiques. Franz de Copenhague li concediria una celebració festiva. Sovint, l'art no comporta una millora tecnològica; només hi transita per aquests viaranys per il·lustrar una emoció, una empatia, un treball en conjunt servit en directe per a un grup d'espectadors que es revela catàrtica.
Eureka!