Les arts de carrer any a any es reinventen i l'etiqueta s'eixampla agrupant noves formes de representació. A Tàrrega et pots trobar amb diferents espectacles que no expliquen una història concreta, sinó més aviat ajuden a suggerir idees o sensacions al cap de cada espectador. I després hi ha aquelles peces on es fa una exhibició física d'un talent específic. El circ i la dansa són els vehicles idonis. Peròd esprés et trobes peces com el Maña del la Companyia Manolo Alcántara i et fascina, et mantè tens i t'emociona a parts iguals sense ni ser teatre, ni circ, ni dansa específicament.
El talent de Manolo Alcántara i Joan Trilla està en la capacitat de construir un arc fet amb caixes de fusta grans. és una oda al treball manual, a una manera d'enetendre la construcció més primigènia, sense cap ajuda de la tecnologia. Durant l'hora que dura la funció, ambdós obrers van creant una estructura que poc a poc es va dibuixant. No et plantejes quin serà el ressultat, pots fer hipòtesis. Però el més important sempre és el pas a pas. Primer muntar la bastida, el suport, assegurar cada caixa, cada tauló de fusta, cada biga. Després s'aixeca la caixa, s'assegura, es reforça. i així, anar fent camí, milímetre a milímetre, res es deixa a l'atzar, qualsevol pas en fals pot resultar fatal. I per això que és tan bell i emocionant.
Tot plegat resulta ser una perfecta coreografia, on cada pas que fan els dos homes, on cada pal que empalen serveix per avançar una mica més, sense presses però. La mecànica del treball fet a mà necessita del seu temps perquè el més important al final és la seguretat de la construcció. Tot és matemàtic, una suma de pesos i contrapesos, calcular la força de les peces que fan unes contra altres i contra la llei de la gravetat. I un es meravella, com l'arc va agafant força, però a cada nivell que puja, la complexitat es fa més alta. Però tot encaixa. res és deixat a l'atzar.
I quan la construcció conclou, els dos homes es prenen uns segons de descans. Però de cop i volta sona una peça instrumental de bluegrass i els dos homes comencen a desmuntar la bastida, totes les bigues, escales, pesos i refocos que subjecten l'arc. És aquí on la coreografia es fa més màgica, ambdós homes treballant a l'uníson, treient cada fusta en el moment que toca, sense desestabilitzar en cap moment la solidesa de l'arc. I quan retiren l'última biga, s'acaba la peça musical. Tot encaixa.
No és màgia, és destresa. Però la sensació d'impossibilitat ens acompanya durant tota l'hora. Saber que tot ho fan amb les mans, que no hi ha cap màquina a motor que ajudi, simplement ens meravella. La destresa de Mánolo Alcántara li passa la mà per la cara a la tecnologia.
