Quina és la distància entre la realitat i el somni? Aquest és el punt de partida de la nova creació de Manolo Alcántara, que té com a protagonista un únic personatge. Té uns somnis ambiciosos que són, de fet, l'expressió dels seus aires de grandesa. Però aquests somnis grandiloqüents són lluny de la vida quotidiana de qui els imagina, i la distància que hi ha entre el desig i la realitat acaba per abocar al desànim el nostre personatge. Escolteu la música i els sons: de vegades, seran tan repetitius i monòtons com la mateixa existència i de vegades, seran vius i alegres, autèntica banda sonora d'un món oníric. Ficció o realitat? Potser us sentireu confusos, perquè tot passa en un temps i un espai indeterminats, en un espai escènic en el qual els objectes tenen proporcions impossibles i tot sembla més gran o més petit del que hauria de ser. Tot plegat és un espectacle visual, sense text, on es difuminen les fronteres entre realitat i fantasia a partir d'una història amb un punt de malenconia. Com si Bartleby, l'escrivent, es trobés de sobte immers en el món fabulós d'Alícia al país de les meravelles...
Signa el muntatge un artista que es considera autodidacte i que va treballar sol fins que, l'any 2000, va participar en la fundació de la Cia. Circo Imperfecto. El 2006 va crear companyia pròpia, Solo Manolo, i va portar a escena l'espectacle Locomotivo. El 2010 va signar l'espectacle Plecs amb Xavi Erra i, finalment, l'any 2014 va crear la Companyia Manolo Alcántara, que va arrencar a caminar amb el muntatge Rudo, vist al Grec d'aquell any, on utilitzava com a escenografia un seguit de grans caixes amb les quals construïa una escenografia canviant.
Manolo Alcántara projecta una àura molt autèntica als seus muntatges (Rudo). Hi ha molta artesania. Moltes hores imaginant artilugis acrobàtics que transmetin una poètica. Ara, a Déjà vú (sensació similar a la de la trama de l'Això ja ho he viscut, que encara està en cartell a la Biblioteca de Catalunya), projecta el que podria ser una jornada d'un funcionari ensopit. Només pot superar aquella mandra, imaginar-she que tot esclata i que ell se'n pot alliberar. Potser el més cruel és descobrir que només es tracta d'un somni.
Alcántara treballa el joc del doble, no només en el mirall. La sensació de doble que li permet enganyar la vista de l'espectador és molt suggerent. Sense l'espectacularitat de James Thierrée (Tabac rouge, Raoul...) sí que evoca la mateixa poètica. I, si ara la majoria de la música és entegistrada es manté una veu femenina que viatja de la cançó de bressol (algú ha provat mai de dormir en un llit balancí?) al punk del "shout, shout, shout!". El personatge utilitza, molt puntualment, els estris de la seva llar (el llit, el mirall, la màquina de cosir...) per desplaçar.-se al seu lloc de feina. Allà és on el moble ocupa tota la seva potència (els altres desapareixen només s'ha descobert la seva màgia escènica). I una calaixera pot ser molt pesada per poder donar-li ritme, sorpresa. I que el personatge no quedi engolit per les sorpreses de cada porticó. Alcàntara supera l'espai, a diferència de propostes amb una estètica molt similar (Italino Grand Hotel, de La Tal). Un bon recurs és l'entrada d'un barrert de grans dimensions, que pren la funció de roda CyR. L'artista segueix trobant una mutació d'un aparell clàssic compatible al to de la seva trama, sense paraules.
Melville imaginaria un escrivent com Barletby, amb la seva mítica frase "preferia no fer-ho". Com una forma d'anar enretirant les ganes de viure, de superar-se. D'acomodar-se dins de la calaixera. Fins a convertir-se quasi en una màquina que segella informes, sense ni qüestionar-los. Ara, Alcántara, li permet un espai de fugida. Externament és un moble que segella, però dins del seu cap necessita atrevir-se a trencar amb tots els referents que l'ennueguen, imaginant. Com aquella ingènua Winnie de Dies feliços. Ara, ell ja és incapaç de trencar la rutina. Seguirà avalant informes, encara ue s'encalli la persiana del seu escriptori