Déjà vu

informació obra



Intèrprets:
Laia Rius, Andreu Sans, Manolo Alcántara
Sinopsi:

Quina és la distància entre la realitat i el somni? Aquest és el punt de partida de la nova creació de Manolo Alcántara, que té com a protagonista un únic personatge. Té uns somnis ambiciosos que són, de fet, l'expressió dels seus aires de grandesa. Però aquests somnis grandiloqüents són lluny de la vida quotidiana de qui els imagina, i la distància que hi ha entre el desig i la realitat acaba per abocar al desànim el nostre personatge. Escolteu la música i els sons: de vegades, seran tan repetitius i monòtons com la mateixa existència i de vegades, seran vius i alegres, autèntica banda sonora d'un món oníric. Ficció o realitat? Potser us sentireu confusos, perquè tot passa en un temps i un espai indeterminats, en un espai escènic en el qual els objectes tenen proporcions impossibles i tot sembla més gran o més petit del que hauria de ser. Tot plegat és un espectacle visual, sense text, on es difuminen les fronteres entre realitat i fantasia a partir d'una història amb un punt de malenconia. Com si Bartleby, l'escrivent, es trobés de sobte immers en el món fabulós d'Alícia al país de les meravelles...

Signa el muntatge un artista que es considera autodidacte i que va treballar sol fins que, l'any 2000, va participar en la fundació de la Cia. Circo Imperfecto. El 2006 va crear companyia pròpia, Solo Manolo, i va portar a escena l'espectacle Locomotivo. El 2010 va signar l'espectacle Plecs amb Xavi Erra i, finalment, l'any 2014 va crear la Companyia Manolo Alcántara, que va arrencar a caminar amb el muntatge Rudo, vist al Grec d'aquell any, on utilitzava com a escenografia un seguit de grans caixes amb les quals construïa una escenografia canviant.


Crítica: Déjà vu

21/08/2019

Manolo Alcántara: el constructor de somnis

per Marcel Barrera

Manolo Alcántara (Esparreguera, Barcelona, 1970) compleix enguany 25 anys de trajectòria professional. Durant aquest quart de segle, la seva carrera ha fet alguns tombs però ha estat sempre molt coherent. Ha col·laborat amb Comediants i Mont&Cia, cofundat Circo Imperfecto (2000) i fundat Solo Manolo i Cia. Manolo Alcántara (2014), companyies amb les quals s’ha consolidat com un dels artistes més interessants i genuïns de l’actual panorama escènic.

Després de Plecs, un dels millors espectacles de circ de sala produïts a Catalunya els últims anys, i de l’intimista Rudo (2014), presentat en un commovedor espai circular dissenyat magistralment per l’escenògraf Xavier Erra, ara aquest artista artesà, a qui li agrada definir-se com autodidacte, ens presenta una nova creació que es titula Déjà Vu i que li ha costat tres anys de feina. Potser el que més grinyola és que tot i els recursos còmics que s’hi aboquen, els riures no acaben de sortir de manera natural. De tota manera, segurament perquè ha estat cuinat a foc lent, l’espectacle està tant madur, acabat i se segueix tant bé.

Tot comença amb Alcántara aixecant-se d’un llit. No sabem si la paròdia que ens presenta significa que somia o es desperta. Aquest és, precisament, el joc amb el que es troba l’espectador a l’inici de la funció, que ha de discernir entre realitat i ficció. Després, Alcántara es troba despullat davant del públic i, amb una màquina de cosir, fa dels llençols del llit una camisa. Comença el dia.

Déjà vu és un món d’il·lusions, amb miniatures i el gegantisme d’un armariot i d’un descomunal barret de més de dos metres que, en un dels moments més brillants del muntatge, fa girar com si fos una enorme roda Cyr, presentant un número molt brillant. Amb clares referència a Charles Chaplin, l’espectacle està molt ben cosit i és molt ambiciós. Cal destacar també la intervenció de Laia Rius (Túrnez i Sesé), que ens va deixar meravellats amb la seva potentíssima i celestial veu i la seva riquesa de registres.