Rudo

Circ

informació obra


Companyia:
Cia Manolo Alcántara
Autoria:
Manolo Alcántara i Xavier Erra
Direcció:
Manolo Alcántara i Xavier Erra
Intèrprets:
Manolo Alcántara
Direcció Musical:
Clara Peya
Composició musical:
Clara Peya
Interpretació musical:
Laia Rius i Maria Bou
Escenografia:
Xavier Erra, Nartxi (Txo Titelles)
Il·luminació:
Luis Nevado
Vestuari:
Rosa Solé
Caracterització:
Rosa Solé
Producció:
Manolo Alcántara, Grec 2014 Festival de Barcelona
Sinopsi:

Un intèrpret i un munt de caixes ens parlen del risc inherent a l’existència. Les estructures que veureu en escena es mantenen en un equilibri precari no gaire diferent del que regeix les nostres vides.

Rudo tracta sobre persones que han conviscut amb la rudesa, l’esforç físic i uns reptes personals duts fins a l’extrem més absurd. A l’espectacle, un home crea torres i figures amb caixes de fusta pesants. S’enfila sobre construccions fràgils per fer uns equilibris precaris que són fruit del desig i la il·lusió. La música de violí i violoncel interpretada en directe serveix de contrapès líric a l’esforç titànic del personatge, que gruny, sua i no decau en el seu deliri. A Rudo l’espectador es trobarà atrapat dins d’un espai íntim, en una grada que, com el mateix protagonista de l’espectacle, es manté en un equilibri difícil i sempre sembla a punt de caure. Aquesta proximitat amb la pista convida a compartir els perills i els anhels de la vida. 

Premi al Millor espectacle de carrer a l'edició de 2014 d'Umore Azoka, la Fira d'artistes de carrer de Leiola.

Recomanat per a espectadors i espectadores a partir de 7 anys.

Crítica: Rudo

10/05/2014

Manolo Alcántara, aquell acròbata poeta inspirat en una deixalleria

per Jordi Bordes

Un espectacle que enamora. Novament, Manolo Alcántara sap trenar el risc del circ (amb uns equilibris sobre una barra de ferro d'uns quatre metres que situa en llocs sempre inestables per passar-hi per sobre) amb la delicadesa dels personatges i la situació. Rudo més que una trama té un ambient, un to, un desig d'uns personatges de perseguir una certa bellesa, sigui amb l'equilbri, amb la instal·lació o amb la música. Perquè, tot i ser amb només tres intèrprets no s'estalvien un violí i un violoncel que construeixen l'espai sonor.

Alcántara és un artista de casa que cal anar a veure perquè no enganya: és transparent i honest. Tot i que l'espai remeti a un lloc brut, lleig, perillós, la situació l'acaba convertint en acollidor, tendre i humà. Ja cal que es trobin oportunitats per programar-lo i també no perdre l'oportuniutat de revisitar-lo. Pot ser un espai fet de fustes reaprofitades, però no trobareu ni una estella que us fereixi: estan totes polides. És d'una dolçor per a públic adult o espectadors que no persegueixin la brillantor, el ritme desenfrenat, i els repics de tambors. 

Trivial