Un
espectacle absolutament únic, insòlit. Manolo
Alcántara, creador, investigador, artista, equilibrista, acròbata,
contorsionista, és una personalitat inusual, sense igual, dins del camp del circ
i en concret del funambulisme. De formació autodidacta, estudia, practica,
investiga i inventa noves formes escèniques i a l´hora noves tècniques per
fer-ho possible. Conjuntament amb el constructor i escenògraf Xavier Erra, un altre boig meravellós a
la recerca de fer possible el impossible, han creat aquest espectacle, Rudo, on juguen i transmeten, el públic
és molt a prop, la sensació de risc, de precarietat, d´esforç, de voluntat per
aconseguir el que sembla impossible. El públic escolta la respiració, els esbufecs
de l´artista, olora la seva suor.
Ens
rep un escenari circular en forma de circ rústic, que el mateix actor va ampliant
ajuntant enginyosament fustes per donar forma a una nova fila de cadires.
L´artista es mostra transformat en un esforçat artesà, encarcarat, malhumorat i
de formes brusques, que actua i mou constantment l´espai escènic acompanyat i
amb rivalitat permanent amb dos aprenentes que toquen el violí i el violoncel i
li donen cobertura artística creant ambients sonors i melodies. Un bon nombre
de capses de fusta grans, algunes amb metalls a l´interior, d´uns 25 o 30 kilos
cadascuna omplen la pista central. El protagonista les mou de forma aparentment
capritxosa, però en realitat de forma molt estudiada. Perfectament lligat en
l´acció ofereix malabarismes amb una barra de ferro que sembla passar a un pam
dels espectadors, contorsionismes, funambulisme sobre la barra aguantada miraculosament
sobre capses en estat de fràgil equilibri e imatges d´una gran poesia com el “duet
funambulistic” amb una marioneta o aquest fantàstic i sorprenent final que no
comentarem.
Laia Rius
(violí) i Maria Bou (violoncel), són
les dues aprenentes-músics que acompanyen a Alcantara, fent-li contrapunt
escènic i sonor. Ambdúes procedeixen del món de la música clàssica i han hagut
d´adaptarse i esforçar-se per treure sons radicals i enèrgics combinats amb
moments melòdics, sota la composició i direcció musical de Clara Peya. La marioneta, una joia de construcció i manipulació és
del mestre titellaire Nartxi (Txó
Titelles).
“No entenc el circ sense risc. No m´agrada
fer un circ demostratiu, busco un circ molt de dins a mida de l´espectacle que
concebeixo. Més que l´equilibri, treballo els desequilibris, em fascinen les
construccions molt precàries. Busco, investigo constantment, Prova-error. Amb
moc intuitivament i començó a treballar des de l´espurna duna idea. El meu pare
va ser 30 anys camperol i 30 anys va treballar al món de la construcció. D´alguna
manera em queda l´herència a l´hora que li reto homenatge”. Comentaris de l´artista a la roda de premsa
(dimecres dia 16, Palau dela Virreina).
A
la funció de l´estrena, divendres dia 18, i van assitir entre d´altres el
director del Grec, Ramón Simó, el escriptor i periodista gran especialista i
coneixedor del circ, Jordi Jané; el periodista, també especialitzat en circ,
Cesc Martínez que assistia amb la seva companya
i els seus dos nens, el petit d´un any s´estrenava com espectador teatral; en
Joan Morros, director i ànima del Teatre Kursaal de Manresa, la compositora
Clara Peya i......la mare de Manolo Alcántara, fet emotiu que va destacar
l´artista, desprès d´uns intensos i prolongats minuts d´entusiastes aplaudiments.
Un
espectacle més que recomanable, a partir de 8 anys (inclús 6 si els nois i
noies ja estan acostumats).
Abans de Rudo
Amb Plecs, creació d´Alcàntara i Erra, estrenat el 2010, varen
aconseguir el Premi de Circ de Catalunya al millor espectacle. Des de llavors
no han parat de voltar per Espanya i a l´estarnger, recollint un bon nombre de
premis més.
Hi farem seguiment i
seguirem informant.
Text : ferranbaile@gmail.com
