Rudo

Circ

informació obra


Companyia:
Cia Manolo Alcántara
Autoria:
Manolo Alcántara i Xavier Erra
Direcció:
Manolo Alcántara i Xavier Erra
Intèrprets:
Manolo Alcántara
Direcció Musical:
Clara Peya
Composició musical:
Clara Peya
Interpretació musical:
Laia Rius i Maria Bou
Escenografia:
Xavier Erra, Nartxi (Txo Titelles)
Il·luminació:
Luis Nevado
Vestuari:
Rosa Solé
Caracterització:
Rosa Solé
Producció:
Manolo Alcántara, Grec 2014 Festival de Barcelona
Sinopsi:

Un intèrpret i un munt de caixes ens parlen del risc inherent a l’existència. Les estructures que veureu en escena es mantenen en un equilibri precari no gaire diferent del que regeix les nostres vides.

Rudo tracta sobre persones que han conviscut amb la rudesa, l’esforç físic i uns reptes personals duts fins a l’extrem més absurd. A l’espectacle, un home crea torres i figures amb caixes de fusta pesants. S’enfila sobre construccions fràgils per fer uns equilibris precaris que són fruit del desig i la il·lusió. La música de violí i violoncel interpretada en directe serveix de contrapès líric a l’esforç titànic del personatge, que gruny, sua i no decau en el seu deliri. A Rudo l’espectador es trobarà atrapat dins d’un espai íntim, en una grada que, com el mateix protagonista de l’espectacle, es manté en un equilibri difícil i sempre sembla a punt de caure. Aquesta proximitat amb la pista convida a compartir els perills i els anhels de la vida. 

Premi al Millor espectacle de carrer a l'edició de 2014 d'Umore Azoka, la Fira d'artistes de carrer de Leiola.

Recomanat per a espectadors i espectadores a partir de 7 anys.

Crítica: Rudo

22/07/2014

Per gaudir badant!

per Iolanda G. Madariaga

Malgrat el seu creador, Manolo Alcàntara, Rudo és un espectacle quasi màgic, una entrada a un món preindustrial on, per una estona, podem reposar de l'acceleració i badar... tan senzill i, alhora, tan difícil!. Circ de petit format que, malgrat enquibir-seen una sala teatral, no renuncia al cercle màgic on el temps s'atura i tot és possible. El cercle primigeni es va dibuixant a mesura que els espectadors van entrant a la sala i s'asseuen en rotllana per indicació expressa del protagonista de la funció. Una mena de gegant, llarg i prim, sense massa "maneres", ens fa seure en els bancs que es van desplegant fets de peces úniques que encaixen entre elles a la perfecció. Manolo Alcántara se'ns presenta com l'artesà que, amb esforç, ha elaborat un món per a nosaltres i ens convida a jugar amb ell a les construccions. L'especial atenció a les qualitat dels materials que utilitza, tots naturals, i a unes textures que ens allunyen dels materials industrials aconsegueixen l'efecte buscat. La música, composada per Clara Peya i interpretada en directe (Laia Rius, violí i Maria Bou, violoncel), segueix la mateixa línea de l'espectacle: res de tecnologies de producció o reproducció del so. Música subtil que contrasta a la rudesa de les maneres de les pròpies executants i, sobre tot, del protagonista que manté un picat diàleg clownesc sense paraules amb les instrumentistes. Poc a  poc, amb pesades caixes, es va construint el món del funàmbul, un equilibrista molt particular calçat amb velles botes i davantal de treball. L'equilibri que hom percep com a precari, es produeix. Seguint la màxima circense del encara més difícil, la rudesa dels materials, el pes que els endevinem, es tornen lleugers i subtils... i apareix la poesia, i una titella de fils (una ruda talla de fusta) acaba de meravellar-nos. Un espectacle molt recomanable per a tot tipus de públic que posa de relleu les coses més senzilles i apel·la a l'emoció infantil.  


Trivial