Rudo

Circ

informació obra


Companyia:
Cia Manolo Alcántara
Autoria:
Manolo Alcántara i Xavier Erra
Direcció:
Manolo Alcántara i Xavier Erra
Intèrprets:
Manolo Alcántara
Direcció Musical:
Clara Peya
Composició musical:
Clara Peya
Interpretació musical:
Laia Rius i Maria Bou
Escenografia:
Xavier Erra, Nartxi (Txo Titelles)
Il·luminació:
Luis Nevado
Vestuari:
Rosa Solé
Caracterització:
Rosa Solé
Producció:
Manolo Alcántara, Grec 2014 Festival de Barcelona
Sinopsi:

Un intèrpret i un munt de caixes ens parlen del risc inherent a l’existència. Les estructures que veureu en escena es mantenen en un equilibri precari no gaire diferent del que regeix les nostres vides.

Rudo tracta sobre persones que han conviscut amb la rudesa, l’esforç físic i uns reptes personals duts fins a l’extrem més absurd. A l’espectacle, un home crea torres i figures amb caixes de fusta pesants. S’enfila sobre construccions fràgils per fer uns equilibris precaris que són fruit del desig i la il·lusió. La música de violí i violoncel interpretada en directe serveix de contrapès líric a l’esforç titànic del personatge, que gruny, sua i no decau en el seu deliri. A Rudo l’espectador es trobarà atrapat dins d’un espai íntim, en una grada que, com el mateix protagonista de l’espectacle, es manté en un equilibri difícil i sempre sembla a punt de caure. Aquesta proximitat amb la pista convida a compartir els perills i els anhels de la vida. 

Premi al Millor espectacle de carrer a l'edició de 2014 d'Umore Azoka, la Fira d'artistes de carrer de Leiola.

Recomanat per a espectadors i espectadores a partir de 7 anys.

Crítica: Rudo

13/09/2014

Delicada joia artesanal.

per Manuel Pérez i Muñoz

No fa massa temps que el món es movia per la força bruta de les persones, aleshores la jornada laboral estava farcida d'un conjunt d'esforços físics que en res s'assemblen a les sedentàries ocupacions d'oficina actuals. Aquell treball de desgast esculpia uns homes cepats i corpulents,  rudes en certa manera, unes generacions no tant llunyanes a les quals el nou espectacle de Manolo Alcántara ha volgut retre homenatge. Ho fa, per una banda, a través d'un eixut i entranyable personatge protagonista i, d'altra, per mitjà d'una cuidada ambientació i estètica que ens transporta fins aquells desendreçats ambients portuaris de les fotos en blanc i negre, tot un bombardeig de sensacions visuals, sonores i, fins i tot, olfactives que abracen l'espectador ja des de l'accés a la petita carpa on es desenvolupa l'acció.

Tot seguit veurem com s'aixequen un conjunt d'estructures de fusta, caixes apilonades que es disposen en precari equilibri, impulsades sempre per l'embranzida i el vigor d'un ésser rude i forçut que es comunica amb grunyits i gestos. La tosquedat de l'estibador contrasta amb la fragilitat inestable del funambulista que després desplegarà el seu art davant d'un petit aforament de grans i menuts. Números consagrats a la força bruta es combinen amb les vacil·lants passes sobre la barra fixa de ferro o, fins i tot, amb la manipulació d'un delicat titella que balla des de l'altura amb el gegant protagonista. Completen el quadre de sensacions el violí i el violoncel de, respectivament, Laia Rius i Maria Bou, que interpreten en directe la música creada per Clara Peya a més de jugar els papers antagònics d'alguns dels números proposats. Un conjunt, en definitiva, arranjat i precís de resultats evocadors.

Trivial