Un intèrpret i un munt de caixes ens parlen del risc inherent a l’existència. Les estructures que veureu en escena es mantenen en un equilibri precari no gaire diferent del que regeix les nostres vides.
Rudo tracta sobre persones que han conviscut amb la rudesa, l’esforç físic i uns reptes personals duts fins a l’extrem més absurd. A l’espectacle, un home crea torres i figures amb caixes de fusta pesants. S’enfila sobre construccions fràgils per fer uns equilibris precaris que són fruit del desig i la il·lusió. La música de violí i violoncel interpretada en directe serveix de contrapès líric a l’esforç titànic del personatge, que gruny, sua i no decau en el seu deliri. A Rudo l’espectador es trobarà atrapat dins d’un espai íntim, en una grada que, com el mateix protagonista de l’espectacle, es manté en un equilibri difícil i sempre sembla a punt de caure. Aquesta proximitat amb la pista convida a compartir els perills i els anhels de la vida.
Premi al Millor espectacle de carrer a l'edició de 2014 d'Umore Azoka, la Fira d'artistes de carrer de Leiola.
Recomanat per a espectadors i espectadores a partir de 7 anys.
“Espero que hagueu passat una mica de por”. Així s’acomiadava entre aplaudiments Manolo Alcántara després de la funció de ‘Rudo’, una proposta de circ contemporani on artista i espectador comparteixen el risc. Literalment.
La disposició del públic en una grada circular integrada a l’espai, a tocar d’escena, i l’humor còmplice d’aquest equilibrista (que és alhora físic i artesà autodidacte d’objectes i estructures) contribueix a crear aquesta sensació participativa, entre incòmoda pel neguit que el número surti bé i ningú en resulti malparat i agradable davant l’exposició d’una inseguretat meticulosament controlada. Tota l’estona “sembla que”, però no. Ni cau, ni es desvia, ni ensopega, ni s’acaba de desestabilitzar del tot... Els únics ensurts són els que provoca amb simpatia el curiós personatge que va mig coix, amb els cordons de les botes a mig lligar i és completament primari –rude, ja ho diu el títol–, però sorprenentment sensible, poètic i imaginatiu.
Malgrat que racionalment no disposa de les condicions ni els materials més adients (el màstil i les caixes de fusta que llença i arrossega tenen pinta d’atrotinades), les seves figures i construccions són màgicament reals, pura enginyeria i un desafiament a la gravetat i a les limitacions aparents per on és capaç de desplaçar-se d’esquena, estirat, amb els peus encreuats... fins i tot manipulant un titella funambulista en una escena carregada d’emotivitat.
L’acompanyen un duet de corda (la violinista Laia Rius i la violoncelista Maria Bou), estranyes companyes de fatigues que li reten fidelitat encara que intenti treure-se-les de sobre constantment. Un excel·lent contrapunt que aporta tensió a través de la música –virtuosa, en signa la composició Clara Peya– a més de dinamisme i una mínima dramatúrgia que, com les caixes, les mou “aleatòriament” allà on quedi un racó útil. No són un complement, formen part de l’acció muda, d’aquest univers on conviuen de manera natural la matèria primera, els grisos i els marrons, els pedaços i els sons, l’essència, l’origen.
Ja fa tres anys que gira i “sembla que” (això sí) encara té molt risc per compartir, moltes oportunitats per mostrar que el circ es renova i molts primers cops dels qui en seran, ara ja, seguidors.