Abscisse. Jordi Galí

informació obra



Autor:
Jordi Galí
Intèrprets:
Jordi Galí, Silvère Simon, Jérémy Paon / Lea Helmstädter
Estrena:
Estrena
Sinopsi:

Jordi Galí és un ballarí fascinat pels gestos i els moviments presents en el treball manual i que constitueixen la matèria primera del procés creatiu. Ho va demostrar a FiraTàrrega 2011 amb el seu anterior treball Ciel. Ara ens proposa una nova ficció arquitectònica a l’espai públic que té com a punt de partida tres intèrprets, unes escales, cordes i diversos trossos de fusta. Un exercici de gran magnetisme visual que explora la tensió entre forces contradictòries (verticalitat, horitzontalitat, elevació, inversió) i que té com a resultat final la construcció d’una estructura complexa. Accés recomanat pel Pg. Simó Canet.

Coproductors de l'espectacle: Derrière le hublot (Capdenac, França), Château Rouge (Annemasse, França), Les Ateliers Frappaz – Centre métropolitain des arts urbains (Villeurbanne, França), L’Abattoir / Centre National des Arts de la Rue (Chalonsur- Saône, Fança), Espace Périphérique (Mairie de Paris – Parc de la Villette, França) Jordi Galí és Artista Associat a Ramdam (Sainte-Foy-lès-Lyon, Francia)


Crítica: Abscisse. Jordi Galí

07/09/2013

Apuntalar el cel

per Jordi Bordes

Jordi Galí torna a Tàrrega. Ara ho fa en un espai idoni per a la seva coreografia-instal·lació. Ve acompanyat de dos artistes més amb els que logra una compenetració, sense res més que les mirades i les respiracions que absorbeix l'atenció. A Abscisse, construeixen, amb una pulcritud que magnetitza fins a provocar la sorpresa de tanta exactitud, el que podria ser una nau espacial amb tres trams d'escala que no es toquen entre elles però que aguanten inclinades... i encara suportant el pes de tots tres artistes. El ritme és pausat però alhora molt estudiat i mesurat el que estavia gestos sobrers i garanteix evolucions de la construcció sense afluixar ni cordes ni tensions... Ara, al bosc de Sant Eloi, la calma i el silenci els ajuda. Divendres al vespre, supervivents d'un primer xàfec de quatre gotes però que ja alertava el que podria venir, van fer una peça perfecta, cada llistó, cada nus, cada tram d'escala va desplaçar-se mil·limètricament. Els artistes, que actuen concentrats en ells mateixos i només es dirigeixen al públic fins a la salutació, són uns actors que es mouen sense fer fressa, quasi ingràvids per sobre d'una estructura que sembla una joguina de criatura però que soportarà el pes i la rigorositat d'un enginyer de camins i carreteres. La firma deGalí, aquell màstil que s'enlaira al cel subjectat des de la pròpia estructura, només amb les cordes tensades mira aitui. Però no és un gest d'orgull si no una firma d'haver aconseguit nu repte en conjunt, una satisfacció dels artistes que, sense necessitat de mirar-lo, travessa el públic pacient.