Amb els contes infantils cal anar-hi amb compte perquè darrere d'una capa tèbia de presumpta innocència s'amaga sovint molta maldat. Prou intents hi ha hagut, en temps moderns, de censurar i fer retirar pel seu contingut, de les mans dels primers lectors, històries clàssiques que fa centenars d'anys omplien el poc lleure, les moltes pors i les múltiples incerteses de la vora del foc i que, després de ser ensucrades per la factoria Disney, han mostrat el que de debò deien quan s'han explicat o publicat en la seva versió ancestral.
Aquesta introducció ve a tomb arran de l'estrena de l'espectacle «GOLDiLOCKS», amb dramatúrgia de Jaume Viñas, proposta guanyadora del segon premi del cicle Desperta Lab que promouen conjuntament la Sala Àtrium i la Nau Ivanow. I és així perquè darrere de les dues germanes adolescents, Maira i Louise, la nit de Cap d'Any, pocs minuts —o potser en un espai de tempo aturat— abans que les campanades toquin les dotze, just quan Louise farà 18 anys, s'amaga també una pàtina velada de relat dramàtic.
«GOLDiLOCKS» és com els anglesos anomenen en els seus contes il·lustrats i sèries animades el personatge que aquí es coneix com a Rínxols d'Or. Però, fent-ne una transcripció literal a l'estil traducció automàtica de Google, també podria ser que es referís a «cadenats o panys d'or» perquè tant Maira con Louise sembla que viuen encadenades en una gàbia d'or, tancada amb pany i forrellat per un tal Ell —el guió de l'espectacle tendeix a ser críptic—, de la qual no poden sortir si no és sisplau per força perquè la infància empeny inevitablement l'adolescència i l'adolescència dispara inevitablement cap al futur de la vellesa.
Maira i Louise volen viure en el seu món tancat per no perdre el privilegi de la innocència: els jocs entremaliats entre les dues, l'un, dos, tres pica paret, els contes que esmolen la imaginació, els retalls de revistes, les fotografies del passat, els llibres vells, les imatges de les aventures de l'observació salvatge de Rodríguez de la Fuente —el llop, el llop, que ve el llop!— o les aventures marítimes del comandant Cousteau i la fascinació de les dues per l'esperit gregari dels pingüins i la música xucladora de la «Gola profunda».
No s'ha d'obviar que l'espectacle «GOLDiLOCKS» neix arran d'una conferència a la Sala Beckett sobre el tema «Violència invisible» i que la proposta arrenca amb sessions de "laboratori teatral" que porten l'autor Jaume Viñas a crear un espectacle d'aquells que abans s'anomenava "experimental" i que ara s'inclou dins del projecte artístic de formular preguntes que a vegades no tenen resposta.
Sota la direcció de Júlia Barceló —més coneguda segurament per la seva faceta d'actriu— les dues protagonistes de la història són interpretades per Alba Ribas (Louise) i Meritxell Termes (Maira) en un arriscat exercici, sovint físic però també textual, i a través del qual no poden prescindir ni del gest ni de l'expressió —sort que la sala Atrium no té les dimensions de la Sala Gran del TNC perquè aleshores serien recomanables uns potents binocles!— per passar de la felicitat adolescent a la ferocitat de la realitat postadolescent a partir que es trenca una copa de vidre.
La història de «GOLDiLOCKS» està feta tant del recull de vidres esmicolats de la copa com de les pells i les polpes dels grans de raïm —d'aquell anomenat de la sort— per passar de la ingenuïtat infantil dels somnis perduts a l'ofec de la impossibilitat de superar el salt del temps a ritme frenètic de les dotze campanades: de la vida a la mort per tornar a néixer. Una història que, en boca de la Rínxols d'Or, podria semblar un conte per a criatures que s'han fet grans. (...)
