Dos móns conviuen de costat. Dues realitats. Un pallasso i una pallassa ens ho expliquen, cadascun a la seva manera. Dues visions complementàries, dues cares de la mateixa moneda. Dues històries contradictòries en què els problemes grossos tenen fàcil solució i els problemes petits poden ser realment complicats. El món, diuen, està molt mal repartit.
Es parteixen escenari i públic a parts iguals, i cadascú fa la seva. En Toti Toronell és un sense sostre que se les arregla com pot per anar sobrevivint, això sí, sempre amb un plàcid somriure als llavis. La Pepa Plana és una senyora adinerada que compra compulsivament i no para quieta.
Ja sense veure’s, un a cada banda del teló central, es complementen. Segons l’ocasió, provoquen els crits i aplaudiments de la seva meitat de públic o bé recullen els que la resta d’espectadors regalen a l’altre. A més de ser un recurs útil pel propi relat, convida el públic a jugar a un duel per ser la part més participativa.
Primer (gairebé durant la meitat de l’espectacle) se’n coneix un; després, l’altre. D’entrada, són dos personatges sense nexes, amb històries diferents, fins que trobaran en l’altre allò que no tenen o que han perdut. Una petita obertura d’ulls feta a base de riallades i treballada simplicitat que ens recorda que, al capdavall, tots plegats no som tan diferents.