Dos móns conviuen de costat. Dues realitats. Un pallasso i una pallassa ens ho expliquen, cadascun a la seva manera. Dues visions complementàries, dues cares de la mateixa moneda. Dues històries contradictòries en què els problemes grossos tenen fàcil solució i els problemes petits poden ser realment complicats. El món, diuen, està molt mal repartit.
Pepa Plana torna al costat de Toti Toronell. Presenten una peça partida com dues mitges taronges. Mentre que en una d'elles, Plana juga a fer-se elegant; en l'altre, Toti juga a demostra la seva habilitat gastronòmica. Quan el públic sent els riures de l'altra part està temptat a riure més fort del gag del de la seva banda. És com una competència a riure's més forts. Un joc clàssic habitual entre els artistes espontanis del Festival d'Avinyó, a la plaça dels Papes. Per a la salut de tothom, després l'acció es reprodeix en l'altre semicercle. Només al final es treu la cortina que els separa i s'expliquen les raons d'aparicions enigmàtiques. És un humor blanc, simpàtic, que insisteix amb la repetició sense cansar.
Aquest cop, Pepa Plana no investiga en parts fosques de personatges femenins mítics (sigui la Blanche Dubois o la Penèlope...) No hi ha el risc ni el plaer a veure l'emoció tràgica passada pel tamís d'una pallassa. Però hi ha la satisfacció de deixar tothom amb un somriure, siguin fills, pares o néts. És fresc i permet créixer per anar integrant el públic i les seves reaccions a mesura que es produeix la mínima oportunitat. Són gats vells. Saben que, des de la tendresa, s'accedeix a l'ànima.
