Diana Damrau

informació obra



Intèrprets:
Josep Maria Flotats
Músics:
Lluís Claret
Sinopsi:

La soprano alemanya Diana Damrau, un dels noms més importants de la lírica mundial, ofereix un recital de lied acompanyada al piano pel llegendari Helmut Deutsch. Damrau és reconeguda internacionalment per les seves interpretacions belcantistes i les seves creacions mozartianes, o en el repertori de compositors como Mahler i Strauss. Una velada ineludible que promet moltes emocions.

Crítica: Diana Damrau

13/08/2015

Apoteosi amb Diana Damrau

per César López Rosell

L’art majúscul de Diana Damrau va sacsejar l’església del Carme de Peralada en el que, sens dubte, va ser el recital líric de més qualitat des que ha començat l’estiu. No hi ha paraules per definir la categoria d’una artista que regna en l’actual panorama operístic com a soprano de coloratura. En un recital consagrat al lied, acompanyada pel no menys magistral pianista Helmut Deutsch, la cantant alemanya va demostrar que, als seus 44 anys, està en el millor moment de la seva carrera. El desplegament de recursos i el virtuosisme ofert amb un repertori d’obres de Schubert, Liszt i Strauss va deixar bocabadat l’entregat públic. 

 Damrau havia preparat a fons aquesta vetllada després de la seva triomfal visita a La Scala amb una proposta semblant. La musicalitat d’una veu que ha guanyat cos amb el temps i que arriba pel seu volum fins a l’últim racó de la sala, la precisió extrema en l’emissió de les notes, la facilitat amb què viatja dels aguts als greus, la bellesa del seu fraseig, l’expressivitat exposada tant en el cant com en el gest, van convertir aquest poètic viatge del programa en un festival d’emocions. 

 És fascinant la naturalitat amb què la diva aprofita el més mínim matís del text i la música per projectar el seu magnetisme. Pot estar mirant el faristol on hi ha la partitura però sense deixar ni un moment de controlar l’emissió i la teatralitat. La desfilada pels estats d’ànim, la naturalesa i l’amor dels set lieder inicials de Schubert van deixar preparat el terreny, en una espècie de pròleg de luxe de la pròxima Schubertíada, per a la rodona interpretació dels intensos Drei Petrarca- Sonette de Liszt. 

La identificació de la soprano amb Strauss es va posar de manifest amb peces tan emblemàtiques com Stänchend ( Serenata ), Das Rosenband ( La garlanda de flors ) o Wieligenlied ( Cançó de bressol ), entre d’altres, però el moment culminant va arribar amb les Quatre últimes cançons de l’autor, un commovedor viatge cap a l’acceptació de la mort exposat amb el seu ampli ventall de recursos dramàtics. Dues peces més de Strauss, la seva imponent versió d’ Oh, mio babbino caro de Puccini i una ària de Manon van tancar, entre incessants bravos, l’apoteòsic recital.