Té molt de valor que un protagonista de musicals, amb inquietuds com Ignasi Vidal, s'atreveixi a fer una obra de teatre sobre un tema molt terrenal. És valent que vulgui fer una anàlisi posant la relació de dos polítics que estan a punt d'accedir al Poder al seu microscopi. És material de thriller polític que imagini una situació inusual i que va donant-li girs per abocar-lo a l'abisme. És una demostració d'amistat que dos actors com Roger Pera i Octavi Pujades vulguin interpretar aquests dos papers, carregats d'ego i d'autojustificacions. Però el problema és que totes aquestes bones intencions es despengin d'una obra amb tremp per unes males decisions dramatúrgiques (principalment).
Roger Peña va debutar com a dramaturg amb Poder absoluto (Villarroel, 2012), una peça que tenia moltes similituds a l'actual però que resolia amb molta més contenció. I és que el gran perill de tractar un tema molt conegut és caure en les generalitzacions i els tòpics de la política. Està bé que Vidal presenti els dos personatges com amics de la joventut, dins del partit, que han construït amb molta suor, honestedat i esforç la seva capacitat de presidir el nou govern. Però, en aquesta trobada ocasional, es descobriran uns nous viaranys secrets que han anat desenvolupant 'un a l'esquena de l'altre. La corrupció plana des del minut 1. Primer, com a investigació per a poder tenir una arma amb la què donar un cop d'efecte als mítings o a la realitat empresarial del país; després com a vergonya pròpia que hauran de debatre si amagar, mitigar o denunciar. La comèdia soviont ajuda a desemascarar les petites inseguretats del spolítics que els fan humans,. com ja es va veure a L'electe o en el cabaret dels Pirates Balneari Maldà: El Poder, per posar dos exemples ben gràfics.
Un personatge de teatre ha de tenir complexitat, contradiccions, ombres en la seva camisa. Quan és com un Superman (com succeeix amb el dissortat futur president) queda sense perspectiva, és insípid. Sí que hi ha complexitat amb ell seu col·laborador fidel que, ha anat construint una Poder a l'ombra, segurament demolidor. Els dos personatges encarnen la idealització de la política i el pragmatisme. Però prenen decisions dràstiques, molt primàries, que s'allunyen molt dels possibilismes de la política. L'epíleg (un gir final definitiu) insisteix massa en la baixesa i la hipocresia, també uns tòpics molt poc edificants. Potser seria millor deixar obert l'interrogant de què farà el secretari d'organització del partit després que s'hagi revelat un secret mortal.
