Costa trobar a la cartellera de Barcelona propostes diferents que, amb vocació d’entretenir, però també d’educar en les arts, puguin copsar l’interès del públic en general. I sobretot si no està programat en un dels teatres públic o privats que puguin tenir més tirada. I això és el que passa amb el Dindirindin. Una follia musical que la companyia Notte & Giorno està presentant aquest cap de setmana al Teatre de Sarrià. Es tracta d’un viatge que fem des del teatre al Renaixement en un espai indeterminat poblat pels personatges arquetípics de la Commedia Dell’Arte que es barallaran per aconseguir els plànols de la primera impremta.
Conduïts per la Deesa Follia (Berta Vidal) qui amb saviesa i trapelleria, enreda els quatre cantants, nucli de la companyia (Anaïs Oliveras, Mariona Llobera, Ferran Mitjans i Antonio Fajardo), perquè s’apuntin a la mascarada i es transformin en Columbina, la Bruixa, l’Arlequino i el Capitano Matamoros Fachardo respectivament. Un cop ens ha donat la benvinguda al Renaixement, aquesta entremaliada divinitat ens narra l’argument i la relació entre els quatre personatges: La Columbina al servei de Dottore Petrucci encomana a l’Arlequino, qui es deleix per l’atractiva criada, que porti el primer dels plànols de la impremta al amo d’aquest, Ottavio Pantalone. Mentrestant arriba el malvat Capitano Matamoros Fachardo, que com el seu nom indica és un individu mesquí que encarna tot allò nociu a la nostra societat. Aquest, en missió pel rei Fernando, el Católico, ha d’aconseguir els plànols de la impremta per portar-los a Espanya. Sort que per allà també apareix la bruixa que tant enrederarà a uns i altres amb les cartes com provarà d’entabanar el Capitano amb un elixir que el trastoqui. La comèdia d’embolics ja està servida, sobretot quan el fatxenda Capitano es fixa amb la bella Columbina.
La comèdia dels Giorno & Noto és una comèdia musical que bascula a través de 21 composicions trobades. La selecció d’aquetes peces pels membres ha estat titànica, doncs han hagut de fer la tria entre més de 100 peces. Les cançons escollides interactuen amb les escenes que es van concatenant, com quan es presenta la Columbina al Capitano (Yo soy la morenica) o quan la Columbina sedueix al pèrfid capità amb el ritme d’unes castanyoles (Levanta, Pasucal). A més a més, la companyia ha encarregat a dos compositors reputats, Mariona Vila I Josep Vila i Casañas, dos cançons originals que amb música i lletra han seguit el mateix patró de recuperar les essències de la música del Renaixement. L’Elogi de la follia de la compositora sona al principi de l’obra, mentre que la Lloança de l’Amor Propi de Vila i Casañas, és una de les que tanca l’espectacle. Al bell mig i amb la funció de fer com una espècie d’intermedi, la companyia va crear una nova peça que amb un ritme rap i el fraseig de la pròpia Berta Vidal donen pas al segon acte on tot s’embolicarà.
Les peces escollides van ser seleccionades a mesura que la dramatúrgia s’anava construint. La feina del Jordi Pérez Soler, molt versat en òperes, és acurada i amb un gran coneixement dels personatges de la Commedia Dell’Arte i els mecanismes que la fan funcionar. Però un dels valors que fan més original i divertida aquest Dindirindin està amb les constants aclucades d’ull amb la nostra actualitat. A través del personatge del Capitano, l’autor aprofita per passar comptes amb el masclisme, el racisme i tot aquella ideologia que fa seva la ultradreta (de fet el nom de VOX, surt en més d’una ocasió per ridiculitzar-los). De fet, el retrat dels dos personatges masculins i les aliances de les tres dones donen forma al concepte que la Bruixa diu en més d’una ocasió: la sororitat.
També s’ha de posar en valor la feina dels tres músics que estan al fons de l’escenari però que estan en tot moment acompanyant les escenes, sigui per musicar les cançons o per acompanyar els diàlegs. Amb instruments propis de l’època, són els encarregats de fer-nos sentir en tot moment com si estiguéssim en el segle XVI. I no menys important és la feina de la Laura Calvet, que ha tingut una feina ingent per donar de credibilitat (dins el corrent de la Commedia dell’Arte) el moviment escènic dels quatre cantants i de l’actriu.
El Dindirindin és una peça que ha de rodar més, és amena, entretinguda i recupera l’essència d’un espectacle que encara ara ens pot explicar coses del nostre present mantenint el vincle amb la música antiga i amb un quartet de veus molt ben empastats.
