Displacement

Dansa

informació obra


Companyia:
Quatre per Quatre
Autoria:
Roberto Olivan
Sinopsi:

El coreògraf sirià Mithkal Alzghair ha creat aquesta coreografia per a tres ballarins amb la voluntat de qüestionar la seva identitat i el seu llegat en el context de l’exili.

Com reacciona un cos quan el forces o el prives de moviment? Amb una base de dansa popular i amb el tors despullat, el trio de ballarins encapçalats per Alzghair proposen aquesta reflexió acompanyada per escenes que il·lustren la transformació dels sirians a conseqüència de la guerra i la migració.

Displacement mira de fit el conflicte bèl·lic i les contradiccions entre l’arrel i exili, la necessitat de marxar i l’ansietat per un retorn impossible. L’espectacle va guanyar el primer premi del concurs internacional “Danse élargie”, que organitza el Théâtre de la Ville de Paris i el Musée de la danse-Rennes, en col·laboració amb la Fondation d’entreprise Hermès.


Crítica: Displacement

16/10/2017

Exercici físic, esgotador, reiteratiu

per Jordi Bordes

Mithkal Alzghair és un jove ballarí sirià que expressa des de la seva dansa silenciosa la determinació dels seus col3legues de marxar de Síria i pujar a la somniada i idolatrada Europa. ho fa a partir del dislenci, amb una dansa sesne artifici. En prou feines la combinació de calçat (botes o descalços) i alguna samarreta. Res més. És una dansa reiterativa,que cansa tant l'intérpret físicament com l'espectador. és una frase musical, una cadena de mpviments que es repeteixen. és una no dansa ballada. Sembla que no hagi de comunicar res quan, en realitat, s'expressa des del no-res.

Les botes prenen un doble sentit: són l'element de decisió per iniciar un llarg viatge (carregat de perills). En aquest punt coincideix amb The great tamer, estrenat al Grec fa uns mesos. Perpi també són el calçat dels policies que impedeixen el pas, o de le smàfies que s'aprofiten impunement del seu Poder. Són personatges amenaçadros tots dos que es confonen perillosament.  Si Xicu Masó acaba d'estrenar El metge de Lampedusa en què expressa oralment alguns dels episodis que ha viscut Pietro Bartolo, Alzghair parteix del silenci dels seus companys, volgut (per por a ser descoberts) o forçat (perquè ningú s'interessa per ells, si no es produeix un gran cataclisme mediàtic). Tots dos són un díptic que impacta amb la realitat des de situacions anatagòniques. El que demostra que el drama és tant gran que hi ha múltiples forma de representar-lo i que, encara ara, no hem trobat la forma de corregir-lo.