Distancia (Onírica Mecánica)

Teatre

informació obra


Direcció:
Jesús Nieto
Autoria:
Jesús Nieto
Companyia:
Onírica Mecánica
Sinopsi:

Projecte liderat per Jesús Nieto que té l’objectiu d’expandir el fet teatral cap a nous indrets i camins, representant altres mons i creant nous imaginaris, amb la tecnologia com a aliada. A Bio-Drama proposa una sèrie de peces que conformen un únic ecosistema però que poden experimentar-se per separat. Tenen en comú el gènere de la ciència-ficció especulativa i el fet que cada peça planteja una pregunta sobre el present que habitem. Aquí us presentem «Distancia», un recorregut per l’espai públic seguint la narració d’un àudio a través d’auriculars. Una reivindicació de la «realitat primitiva» en la qual podem mirar als ulls a un desconegut, experimentar la seguretat d’estar rodejat de gent o sentir el temps, a la recerca d’una emoció natural en un entorn absent de digitalitat, que no deixa cap rastre visual a la xarxa. Una experiència poètica, política i científica que qüestiona les interaccions humanes des d’una perspectiva social.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Distancia (Onírica Mecánica)

10/09/2022

Perduts en el reset

per Núria Cañamares

En la creació escènica la tecnologia pot ser una gran aliada, però quan falla esdevé un autèntic enemic. En l’estrena de Distancia a FiraTàrrega va jugar, precisament, una malapassada a l’Onírica Mecánica. La companyia ha ideat una proposta sense actors en què el públic interactua a través de la narració d’uns auriculars. Perquè l’experiència sigui exitosa els espectadors han d’anar a l’uníson, de manera que l’àudio ha de començar al mateix moment per a tothom i no hi pot haver cap incidència. Sinó, la desconnexió amb la resta del grup és immediata. S’ha de dir que la companyia va resoldre tots els imprevistos amb calma, entrega i serenor, però potser caldrà replantejar el sistema per tenir-ne del tot el control (com ara que els participants no s’hagin de descarregar l’arxiu al propi mòbil, sinó que els cedeixin un aparell i s’eviti qualsevol tipus de manipulació).

Dit això –de fàcil solució–, l’espectacle està molt ben executat a nivell comunicatiu i atmosfèric. Introdueixen ràpidament el públic en la història, una espècie de ciència-ficció catastrofista en què cal resetejar el planeta per donar continuïtat a l’espècie humana i on els presents són els escollits. Com a les pel·lícules, vaja. La dramatúrgia arrenca orientada, fidel a l’objectiu, fent reflexionar els participants i incitant-los a moure fitxa, però a poc a poc es desdibuixa amb accions més poètiques (que s’agraeixen) i –literalment– es va perdent el contingut.

La peça forma part d’un conjunt de muntatges “sobre el present que habitem” (Bio-Drama), però cadascun es planteja de manera independent, així que la resolució s’ha de trobar en ella mateixa. No és el cas. L’aventura queda a l’aire després d’una “becaina sonora” força gratuïta i sense tancament. Amb el planeta potser no ens en sortirem, però aquí hi ha espai de sobres per a l’esperança. Confiem que donant-hi un parell de voltes l’Onírica trobarà l’encaix que s’espera.