Projecte liderat per Jesús Nieto que té l’objectiu d’expandir el fet teatral cap a nous indrets i camins, representant altres mons i creant nous imaginaris, amb la tecnologia com a aliada. A Bio-Drama proposa una sèrie de peces que conformen un únic ecosistema però que poden experimentar-se per separat. Tenen en comú el gènere de la ciència-ficció especulativa i el fet que cada peça planteja una pregunta sobre el present que habitem. Aquí us presentem «Distancia», un recorregut per l’espai públic seguint la narració d’un àudio a través d’auriculars. Una reivindicació de la «realitat primitiva» en la qual podem mirar als ulls a un desconegut, experimentar la seguretat d’estar rodejat de gent o sentir el temps, a la recerca d’una emoció natural en un entorn absent de digitalitat, que no deixa cap rastre visual a la xarxa. Una experiència poètica, política i científica que qüestiona les interaccions humanes des d’una perspectiva social.
En la creació escènica la tecnologia pot ser una gran aliada, però quan falla esdevé un autèntic enemic. En l’estrena de Distancia a FiraTàrrega va jugar, precisament, una malapassada a l’Onírica Mecánica. La companyia ha ideat una proposta sense actors en què el públic interactua a través de la narració d’uns auriculars. Perquè l’experiència sigui exitosa els espectadors han d’anar a l’uníson, de manera que l’àudio ha de començar al mateix moment per a tothom i no hi pot haver cap incidència. Sinó, la desconnexió amb la resta del grup és immediata. S’ha de dir que la companyia va resoldre tots els imprevistos amb calma, entrega i serenor, però potser caldrà replantejar el sistema per tenir-ne del tot el control (com ara que els participants no s’hagin de descarregar l’arxiu al propi mòbil, sinó que els cedeixin un aparell i s’eviti qualsevol tipus de manipulació).
Dit això –de fàcil solució–, l’espectacle està molt ben executat a nivell comunicatiu i atmosfèric. Introdueixen ràpidament el públic en la història, una espècie de ciència-ficció catastrofista en què cal resetejar el planeta per donar continuïtat a l’espècie humana i on els presents són els escollits. Com a les pel·lícules, vaja. La dramatúrgia arrenca orientada, fidel a l’objectiu, fent reflexionar els participants i incitant-los a moure fitxa, però a poc a poc es desdibuixa amb accions més poètiques (que s’agraeixen) i –literalment– es va perdent el contingut.
La peça forma part d’un conjunt de muntatges “sobre el present que habitem” (Bio-Drama), però cadascun es planteja de manera independent, així que la resolució s’ha de trobar en ella mateixa. No és el cas. L’aventura queda a l’aire després d’una “becaina sonora” força gratuïta i sense tancament. Amb el planeta potser no ens en sortirem, però aquí hi ha espai de sobres per a l’esperança. Confiem que donant-hi un parell de voltes l’Onírica trobarà l’encaix que s’espera.