Divina de la mort

informació obra



Intèrprets:
Júlia Calzada, Joana Castellano, Gisela Guitart, Marc Arias, Paula Segura
Direcció:
Juanjo Cuesta-Dueñas
Companyia:
Fac-òf
Il·luminació:
Adrià Aubert
So:
Adrià Aubert
Vestuari:
Aleix Garcia
Sinopsi:

Divina de la mort és un cabaret lleuger i descarat que, en clau de comèdia, revela el caràcter grotesc de les violències estètiques.

Sota la forma i els colors del cabaret més clàssic, els números d’aquest espectacle exposen situacions absolutament contemporànies basades en experiències pròpies, enquestes i entrevistes. Però no patiu, tenim clar que la gràcia de la vida és posar-li una mica de maquillatge i algun filtre, no?

Crítica: Divina de la mort

03/12/2022

THE FAC-ÒF X

per Andreu Sotorra

Coincideix a la cartellera teatral catalana la commemoració del desè aniversari de l'espectacle de circ, cabaret i burlesque, «The Hole X», sota la carpa del Port Vell de Barcelona, amb l'espectacle també de cabaret i burlesque, «Divina de la mort», a la sala El Maldà. Algú pot pensar que fer aquesta comparació és una banalitat. I tindria raó. Un espectacle i l'altre, malgrat que beuen de fonts similars, s'assemblen com un ou a una castanya.

La companyia Fac-òF es podria dir que el que fa és dinamitar sense proposar-s'ho el pretès glamur de la carpa de «The Hole X» per entrar en la quotidianitat dels estereotips i les pressions socials sobre l'estètica que al llarg dels temps han rebut i continuen rebent les dones —des que són nenes i cada vegada més— a la recerca d'una bellesa virtual revisada i augmentada actualment per la influència de les desbocades xarxes socials.

Bona part dels gags, accions i reivindicacions que es fan en la trama de «Divina de la mort» parteixen, diuen les seves autores, d'experiències reals i viscudes en pròpia pell. L'humor, però, és una bona fórmula per marcar una certa distància amb l'agror de segons quina experiència viscuda. I això és el que fa la companyia: emparar-se en l'humor sense deixar de partir de la tradició teatral amb escenes totalment d'aire brossià, però amb menys silencis i més paraules i adaptades als nous temps.

En clau de cabaret, doncs —i sense estalviar el tradicional pit i cuixa dels temps més picants d'El Molino a ras de platea— els espectadors assisteixen a les trifulgues d'atabalades noies de casa en barnús o bata de fer feines intentant seguir fil per randa alguns dels consells més estrambòtics per mantenir el cutis fi o conservar la bellesa de l'eterna joventut.

És especialment remarcable el gag de l'home-nino, congelat com un robot i capaç de respondre amb frases de manual quan se li prem el botó de l'altaveu, objecte de valor que s'emporten a casa les noies que l'envolten com si fos un exemplar de nines de Casa Malé, de les Drim, de les Nancys, de les Reborn, de les Barbies o una cotitzada Pepa Ping, més ben dit, en aquest cas, “Pepo” Ping.

Amb això ja s'ha vist que la companyia no és només femenina perquè l'actor Marc Arias hi fa tots els papers de l'auca, des d'aquest d'home robot, fins a intervenir en alguns dels gags col·lectius —el moviment i la dansa no hi falten— i amb fugaces intervencions musicals amb guitarra per permetre que la resta de la companyia pugui fer front als canvis de caracterització.

Fa la impressió que El Maldà comença a treballar en un procés de relleu generacional. Els seus fundadors, Els Pirates Teatre, tot i no deixar el timó, van donant pas, com sempre han fet, però ara potser més, a companyies més emergents com aquesta, set anys de vida. Una nova generació que potser un dia o altre podrà agafar el relleu d'una programació cada vegada més singular i insòlita, enmig del panorama teatral que s'està vivint.

Potser per això, les Fac-òF, en un moment de la representació, reben un convidat o convidada —¿exclusiva del dia de l'estrena?— que en aquest cas va ser l'actriu, cantant i músic Laura Aubert —una de les amfitriones de la casa i que recentment les havia dirigit a «Amor3, Shakespeare al cap»— armada amb violoncel i que, abans de la seva interpretació musical, recita algunes de les frases reals que ha escoltat o s'ha sentit dir al llarg de la seva trajectòria professional: «Que prima que estàs», «Ets massa alta», «Més curta la faldilla..., més, més, hem d'aprofitar les cames», «Tens cuixes de dona», «Ho fas molt bé, però et falta pit per fer aquest paper», «Ets més guapa que a la tele», «Aquest cul te l'hauràs de treballar», «¿Que fas dieta?, ¿Que vas al gimnàs?, ¿T'has aprimat?, ¿T'has engreixat?, ¿Has crescut?, ¿Has encongit?...» I així, fins a gairebé una cinquantena de floretes similars. Conclusió: «Abans de parlar, pensa.» O el que ve a ser el mateix: crea un The Fac-òF X amb el títol «Divina de la mort», que té tant de “chic” secular com de propi de les festes noctàmbules de la Sala Razzmatazz. (...)