El dramaturg franco-uruguaià Sergio Blanco ha presentat al Temporada Alta l'espectacle Divina invención o la celebración del amor, que dialoga amb la tradició per formular algunes veritats de mentida –i algunes mentides de veritat– sobre l'amor. Tanca així la trilogia de conferències autoficcionals que integren també Las flores del mal o la celebración de la violencia (2018) i Memento mori o la celebración de la muerte (2019).
Explica Sergio Blanco que la poètica de la conferència autoficcional ‒encreuament de conferència i autoficció, i revers fosc tant de la biografia com del discurs acadèmic‒ és quelcom que té molt a veure amb les seves relacions amb Catalunya: va inaugurar el gènere de manera més o menys inconscient a partir d'un encàrrec del TNC ‒Cartografía de una desaparición (2018), sobre l'obra de Joan Brossa‒ i faria una altra incursió ‒la ja esmentada Memento mori‒ a la Sala Beckett. A banda, l'autor ha portat fins a cinc produccions al Temporada Alta, i va estrenar al Teatre Lliure una oportuna i catàrtica “alterficció”, COVID-451, escrita ad hoc per al Festival Grec 2020 en temps de pandèmia.
Aquesta última proposta, que va néixer com un encàrrec de Lluís Homar, director artístic de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, havia de dialogar amb Castelvines y Monteses i ho va acabar fent amb el conjunt de la producció teatral de Lope de Vega –el títol procedeix d'una cita de La dama boba– i amb altres manifestacions artístiques, anteriors i posteriors –amb Francis Bacon i Erik Satie com a convidats especials–, a banda d'incorporar el punt de vista de la ciència i tenir en compte la mirada i l’experiència de diverses dones, tant reals –la teòloga avilesa Santa Teresa de Jesús, l'antropòloga estatunidenca Margaret Mead, la poeta uruguaiana Idea Vilariño, la pianista argentina Martha Argerich– com fictícies –Xahrazad, Melibea, Julieta, Doña Rosita–, que han promogut discursos sobre l'amor.
Divina invención, “conferència” estructurada en trenta brevíssims capítols i un epíleg, compta amb diferents nivells, capes i textures. Les històries i anècdotes que remeten, suposadament, a l'experiència amorosa de l'autor, amb alguns motius vertaders i moltes notes falses, són interceptades per citacions i referències procedents de diverses disciplines. Partint de la ficció inherent al fet de d'explicar-se o representar-se, la subjectivitat del jo es veu multiplicada per nombroses ocurrències pseudobiogràfiques, que contaminen el discurs acadèmic, deixen el coneixement en suspens i propicien tant la interrogació com la desmesura. L'amor ‒descrit com a paisatge borrascós, moviment gravitatori, terra incògnita, antídot o verí, ferida lluminosa, fòssil inscrit en el nostre ADN i negació del llenguatge‒ travessa tots els afanys i les ficcions, des de la febril invocació d'un cos a la vora del Nil fins a la kriptonita de Superman, passant per la neurobiologia evolutiva, una història d'iniciació sexual amb un boxejador ‒una manera d'al·ludir al destinatari pòstum del tríptic pictòric En memòria de George Dyer (1971) de Francis Bacon‒, deliris zoòfils i fetitxes necrofílics, amants suïcides i meditacions tibetanes.
El moviment de braços del dramaturg i intèrpret sembla compassat amb la cadència poètica que, en homenatge a Lope de Vega i com a exercici d'estil ‒potser també com a evidència del seu desig irresistible de voler entrar a tot preu en la ficció‒, ha volgut imprimir al recitat de la prosa. Blanco concreta les coordenades espaciotemporals en què va visualitzar el dispositiu escènic per primera vegada, i es refereix també a la contenció verbal i gestual per la qual es vol regir i amb què ens guiarà per un territori molt personal. El to és murri i autoirònic, de vegades deliberadament artificiós, però també expressa una certa emoció, que s'exagerarà a l’interludi a través d’una distorsió gestual tenyida de vermell i amb subratllat musical. En un altre moment, l'autor focalitza en les taques pictòriques de Francis Bacon ‒l’obra d’aquest artista de la violència i la desfiguració és el centre de la proposta audiovisual dissenyada per Philippe Koscheleff‒ per parlar dels seus propis esbossos, i, com si enumerés els colors de la paleta amb què ha de recrear sobre el llenç escènic la torsió literària de l'amor, desvetlla generosament la seva pauta o recepta dramatúrgica, que té com a ingredients la itinerància per diferents ciutats ‒Tòquio, Jerusalem, Istanbul, Barcelona‒, la predilecció per determinades figures i referències, la inclusió del discurs científic i una programàtica lleugeresa.
Sergio Blanco posa èmfasi, amb multitud d'exemples, en la capacitat de conversió o transmutació de l'amor, que existeix sobretot com a ficció necessària, divina invenció que ens porta cap als altres i ens fa uns altres ‒“Mil gracias, Amor, te doy, / pues me enseñaste tan bien, / que dicen cuantos me ven / que tan diferente soy”, diu Finea a La dama boba‒. Posada al servei d'aquesta exploració, l'empresa autoficcional no fa sinó “tramar els traumes” i anar a la recerca d'una veritat que només pot existir com a ficció.
Article publicat a Núvol el 3 de novembre de 2021
