A la seva extraordinària pel·lícula sobre Giacomo Casanova, Federico Fellini ens presentava al llegendari seductor venecià no pas com a un personatge dedicat a gaudir de la luxúria a cada moment, sinó com a un ésser condemnat a la perpetua insatisfacció, i a la perpètua repetició mecànica d’uns rituals seductors que poc o res tenen ja a veure amb el desig amatori o sexual. De fet, Fellini definia el seu Casanova com a “un maniquí electrificat; un fantasma sorprès a la boira per una càmera”. I al tram final d’aquell memorable i desolador film, el decrèpit Giacomo es posava a dansar al bell mig d’una Venècia nocturna i també fantasmal amb una gran nina també ben mecànica, amb plena consciència que només a l’artifici del mecanisme podia trobar aixopluc aquell neguit que no havia pogut satisfer mai entre la carn dels cossos reals.
Tot i presentar enormes diferències ,el Casanova de Fellini em va venir al cap en diverses ocasions, davant el Don Giovanni que ens presenta el director Christof Loy en la seva molt personal visió – Loy és un d’aquells directors operístics que sempre fa ben palesa la seva empremta- de la memorable obra mestra mozartiana. Una obra mestra marcada ja de partida per la pròpia ambigüitat del gènere en el qual cal classificar-la, suposant que calgui classificar-la en un gènere concret. Som davant d’una “òpera buffa” , tal i com el mateix Amadeus va deixar escrit en alguna ocasió? Doncs si hagi fos, ens trobaríem davant l’òpera buffa més estranya i dramàticament tràgica de la historia. Només cal tenir en compte que l’obra comença amb el que sembla, és ,o potser no és, un intent de violació, seguit de l’assassinat del pare de la dona que ha estat - o no - a punt de ser violada. I finalitza amb la pètria estàtua mortuòria d’aquest pare – el famós Comendador- arrossegant el seductor cap als abismes de l’infern, després d’haver-li donat l’oportunitat d’un penediment al qual Don Giovanni no està disposat a acollir-se de cap de les maneres. I és que aquest és un altre aspecte del personatge en el qual alguns muntatges fan recaure un gran pes específic: per alguna cosa, Don Giovanni entona en un cèlebre moment de l’obra aquell “Viva la liberta!” que segons com es miri pot semblar una proclama que anuncia/reivindica un temps proper alliberat de convencionals moralismes. Cal recordar en aquest sentit el muntatge “culer” de Calixto Bieito, en el qual , i entre colors blau grana, el seductor es presentava precisament com l’únic personatge capaç de deixar en evidència la hipocresia dels seus enemics, els eterns guardians de la llei, l’ordre i la moral.
Però el Don Giovanni de Loy no presenta aquest tarannà diguem que subversiu davant l’ordre establert. El Don Giovanni de Loy ja teu prou feina veient-se obligat a enfrontar-se a l’angoixa existencial de la proximitat de la mort, tot just s’aixeca aquest teló del Gran Teatre del Liceu que no s’aixecava per acollir una òpera escenificada des d’aquells llunyans temps pre vírics. I que ho fa amb unes mascaretes – les del cor- que s’imposen a les màscares que l’argument de l’obra i les xarades del seu protagonista ja lluïen a l’original. El fosc muntatge de Loy adquireix en aquest context un caire més fosc encara.
Aquesta notable primera escena del muntatge de Loy és una declaració de principis , el pes feixuc de la qual determina el ritme, l’estètica i el to de la resta de l’espectacle. Don Giovanni se’ns presenta amb els cabells blancs i el cos un punt fatigat de qui ha deixat darrera la joventut fa ja uns quants anys. I per evitar confusions, els cabells blancs guarneixen també el cap del fidel criat Leporello; només veient-los junts , ja ens queda clar que aquests dos porten molt de temps - prou temps com per a que l’audàcia hagi agafat un put de cansada rutina- corrent els camins d’Europa .Si te l’escoltes, sembla clar que Leporello en té moltes ganes té de buscar-se un amo menys cràpula que el seu. Però de seguida et queda clar també que, ,alhora, de cap de les maneres està disposat a deixar de compartir aventures i desventures amb aquest amo al qual també admira per la seva desvergonyia ,i enveja pels seus triomfs llicenciosos .
La primera escena del muntatge de Loy ( i tota la seva primera part, i també el seu infernal desenllaç ) té lloc al malmès gran saló d’un palau en decadència; un espai amb clares connotacions metafòriques. El terra està mig cobert per una mena de gran cortinatge caigut que en altres moments exercirà funcions de teló; una gran taca vermella que també adquireix de forma ben conscient el color de la sang. I Don Giovanni li clava una estocada de mort al Comendador adonant-se en aquell mateix moment que se l’ha clavada a ell mateix. Loy fa que víctima i botxí tinguin un aspecte físic gairebé idèntic. I remarca aquesta duplicitat que arriba a la multiplicitat d’una mateixa imatge fent que travessin portes i finestres altres imatges que adquireixen l’aspecte de dobles del seductor. I que quan arriba el tram final , acaben omplint l’espai escènic de duels d’espasa entre iguals que ens remeten a allò sinistra que implica trobar-se cara a cara amb el teu propi doble assenyalat per Sigmund Freud. Aquesta notable idea, aquest potent concepte , troba també una excel·lent expressió escènica en al segon quadre del segon acte. Aquest és el moment en el qual tots els antagonistes enfrontats i /o seduïts per Don Giovanni , confabulen plegats per acabar d’una vegada amb les males arts d’aquest seductor que, com ens ha revelat l’escenificació de l’obertura, està condemnat a mort des d’abans que comenci l’acció. Però alhora, tots els homes de l’escena acaben vestint en algun moment la capa i el barret del maleït, identificant-se amb ell, intentant capturar algun tret de al seva capacitat de seducció, adquirint també ells per un segon els trets d’un doble.
Però malgrat partir de tan brillant concepte, el muntatge de Loy no sempre es demostra capaç de mantenir la força i la tensió escènica que requereix el punt de partida. I entre el potent inici i el potent final que prescindeixen del moralista alliçonador quintet final remarcant així encara més la perspectiva tràgica de l’obra, Loy deixa que l’espectacle es mogui sovint per territoris molt més anodins. Quelcom que l’inici de la segona part , no fa altra cosa que accentuar. El desolat palau, queda ara ocult però una mena de trista paret de fusta que acaba mostrant múltiples obertures, però que ni així aconsegueix donar-li veritable sentit a la lletjor escenogràfica. I Loy i/o el seu equip ( la reposició d’aquest muntatge estrenat originalment l’any 2014 corre a càrrec d’Axel Weidauer) mostren certa desídia a l’hora de potenciar el treball actoral dels seus intèrprets i del seu cor. Cert: les mascaretes, les distàncies socials, i els retalls que ha patit l’obra per tal d’ajustar-se als horaris pandèmics, marquen molt clarament els seus límits en aquest sentit. Però més enllà d’aquestes restriccions, s’evidencia també una certa incapacitat per mantenir al llarg de tota la representació aquell estimulant impuls creatiu que irromp inicialment a l’escenari, i que es torna a manifestar quan Don Giovanni és conduit finalment al no res de la condemna eterna.
